Sembla que el substrat de la vida humana està organitzat en capes, que van donant lloc a branques diferents. Ho explica el neuròleg Antonio Damasio a En busca de Spinoza (2005): “En el curs de l’evolució, l’equipament innat i automatitzat de la gestió de la vida… es va anar fent molt refinat. (…) Podem imaginar[lo]… com un gran arbre multiramificat de fenòmens encarregats de la regulació automatitzada de la vida.”
Damasio estudia aquest arbre en relació amb les emocions, i troba els següents nivells: a les branques inferiors hi ha respostes immunes, reflexos bàsics i regulació metabòlica; a les branques del segon nivell hi ha els comportaments de dolor i plaer; a les branques del tercer nivell, els instints i motivacions; i a les branques del quart nivell, les emocions. Per sobre hi ha un cinquè nivell: “Els sentiments [que] són una expressió mental de tots els altres nivells”. Aquests nivells, aquest escalonament, a parer seu, ha estat construït per l’evolució: “tenim emocions primer i sentiments després perquè l’evolució va donar primer les emocions i després els sentiments.”
En Abraham Maslow també trobem cinc nivells, els de les necessitats. Nivells semblants apareixen en altres tradicions (no científiques, però basades en l’experiència de moltes generacions) com la hindú o la del budisme tibetà, en les que es parla dels Xakres, que són set. Alguns autors inclouen en aquesta visió del desenvolupament humà els deu sefirot de l’arbre de la vida de la càbala jueva, i també hi ha altres nivells en el cristianisme. Wilber i Piaget comparteixen la idea que a cada nivell de desenvolupament es té una visió diferent del món.
Maslow postulava l’existència en els éssers humans d’una tendència al creixement personal, i afegia que totes les persones tenen necessitat de ser, tendència a realitzar el seu potencial, cosa que ell anomenava autorealització. A La personalidad creadora (edició original de 1971, amb un títol que significava “els confins de la naturalesa humana”) Maslow adverteix: “Podem orientar-nos cap a la defensa, la seguretat o la por. Però, en el costat oposat, està l’opció de creixement. Triar el creixement en lloc de la por… significa avançar… cap a l’autorealització”.
S’aconsegueix l’autorealització mitjançant “un procés d’actualització de les mateixes potencialitats”. Maslow considera que “no es pot triar sàviament per a tota una vida tret que un s’atreveixi a escoltar-se a si mateix… Mirar dins d’un mateix a la recerca de respostes implica assumir [la] responsabilitat [de la mateixa vida]”. Per ell, “l’autorealització significa viure plena… i desinteressadament”. I recomana que, si fem això, deixem “que la joia [de les experiències cimera] ens sorprengui.”
Els nivells de la subjectivitat humana descrits per Maslow dibuixen com una escala per a pujar des dels nivells més bàsics de la vida als més elevats. O un arbre, com diu Damasio, pel que també podem pujar.
Do Beck i Chris Cowan a Spiral Dynamics: Mastering Values, Leadership and Change (1996) exposen que en realitat pugem per una espiral expansiva i dinàmica, passant per diferents nivells de concepció del món i de la vida, i de sistemes de valors.
Que tots aquests enfocaments són aproximacions cap a una mateixa realitat ho podem veure contemplant els paral·lelismes que sorgeixen en agrupar les necessitats de Maslow i els XaKres en tres grups:
En un primer grup tenim les necessitats de supervivència, que inclouen les necessitats fisiològiques i les de seguretat i protecció. Es correspondrien amb el primer xacra, que fa referència al món material, la supervivència i el dret a tenir.
En un segon grup, tenim les necessitats de pertinença, afecte i amor i les necessitats d’estima i reconeixement. Es corresponen amb el segon xacra, la sexualitat, el desig físic, el dret a sentir plaer, amb el tercer xacra, el poder personal, la individualitat, el dret a executar, i amb el quart el xacra, l’acceptació pròpia i dels altres, l’amor i la compassió, i el dret a estimar i ser estimat.
En un tercer grup, tenim les necessitats d’autorealització. Es corresponen amb el cinquè xacra, la voluntat, la comunicació, el dret a expressar el ser que som, amb el sisè xacra, la intuïció, la saviesa, el dret a conèixer, i amb el setè xacra, la consciència ampliada, l’espiritualitat, la transcendència.
Com sabem, els hindús s’han dedicat més que els occidentals a explorar aquests mons subtils de l’evolució humana que Maslow descriu com “autorealització”. Per exemple, a parer de Sri Aurobindo, a The life divine (1940) la humanitat està vivint un procés d’evolució de la consciència que està conduint progressivament a l’espècie humana cap a un nou estat completament diferent, de major unitat i harmonia. Si ho mirem a curt termini, no sembla així. Però abans de canviar, com és sabut, les coses sovint empitjoren. Probablement, a molt llarg termini, les coses tendiran a ser com anticipa Aurobindo.
Quan ens desenvolupem com a éssers humans avancem pujant per diferents nivells semblants als descrits. No totes les persones arriben al nivell més alt en aquesta vida. A més, en situacions d’estrès, o quan la nostra supervivència està amenaçada, podem retrocedir a nivells inferiors.
La satisfacció de les necessitats bàsiques (manques) és condició necessària, però no suficient, perquè l’individu aconsegueixi l’autorealització. Les persones sanes, segons Maslow, encara que gaudeixin amb la cultura, tinguin bons desitjos i manquin de maldat, senten que encara els falta alguna cosa. Les crisis que provoquen una forta commoció acompanyada per una certa desintegració de la personalitat, sovint permeten l’accés posterior a nivells més alts d’integració i a moure’s cap a l’autorealització. Encara que algunes persones poden arribar a l’estat d’autorealització de manera gradual.
Què té a veure tot això amb les qüestions econòmiques, polítiques o socials que són les que tracto en aquests articles?
En els seus inicis, l’economia s’ocupava de les necessitats, però tan sols se centrava en les bàsiques. Adam Smith, en l’obra que es considera que inaugura la ciència econòmica, La riquesa de les nacions (1776) parla de “wants”, és a dir, desigs, necessitats, inclinacions. Però es refereix sempre a aliments, vestits, mobles, habitatges, transport i similars. Mai té en compte les altres necessitats ni, per descomptat, les necessitats superiors. Això ha influït en els economistes posteriors.
L’economia industrial “capitalista” va néixer per a fabricar productes. Els productes es poden contar, tenen preus, qualitats distingibles, etc. En aquest cas és fàcil mesurar el valor de la producció, de la productivitat, etc. Però l’economia “capitalista” no fou creada per a proporcionar serveis com la sanitat, l’educació, o per a fomentar el desenvolupament humà. Aquest tipus d’organització econòmica ha tractat d’adaptar-se, però té problemes en aquestes activitats: la sanitat predominantment privada als EUA o la privatització de les pensions a Xile no donen bons resultats per al conjunt de la població.
D’altra banda, quina és, per exemple, la productivitat de les professions lliberals? O, quan val la “producció” d’una assistenta, d’un funcionari, d’una metgessa, d’un professor, d’una jutgessa? Avui, l’evolució del PIB no ens informa bé del que passa en una societat predominantment de serveis, que camina cap a una economia del coneixement i creativa.
Històricament, de les necessitats superiors, que tan sols podien experimentar unes reduïdes minories, s’ocupaven els filòsofs, els religiosos, els artistes, els escriptors, les professions lliberals, els professors, etc. Actualment, a mesura que cada cop més gent intenta satisfer les seves necessitats superiors (afecte, acceptació, autorealització), apareixen activitats que no encaixen bé amb el que tradicionalment ha estat l’economia industrial “capitalista”. S’intenta gestionar part d’aquestes activitats amb els sectors qualificats d’oci. Però l’oci, pròpiament dit, és una altra cosa: esport, esbarjo, descans, restauració, distraccions, turisme, etc. L’educació, la sanitat, la cultura, la maduresa psíquica, l’espiritualitat, etc. tenen algunes àrees de contacte amb les activitats d’oci, però en la seva major part són coses força diferents.
És previsible que, a mesura que es vagin desenvolupant més activitats per satisfer les necessitats superiors, cosa que és una tendència lenta, però imparable, aniran apareixent noves formes d’organitzar aquestes noves activitats. I aquestes activitats i les seves noves formes d’organització aniran remodelant la societat i l’economia. La raó és que quan diverses necessitats afecten l’individu de manera simultània, les més elevades predominen sobre les més baixes. I això farà que també l’organització de les necessitats més bàsiques s’adaptin a les noves formes.
Això no vol dir que la producció de béns materials no segueixi fent-se a través de formes d’organització derivades d’un cert “capitalisme” transformat, adaptades al nou context social. Com va passar amb els pagesos que es van transformar en agricultors, o els artesans petits empresaris o en autònoms, etc., en aparèixer el “capitalisme” industrial, aquelles velles activitats transformades i adaptades probablement sobreviuran al costat de les noves formes d’organització social, corresponents a la satisfacció de les necessitats superiors, que passaran a ser la matriu dels nous ordenaments socials i econòmics.
