La primera i única vegada que vaig parlar amb Ana María Matute va ser a finals dels anys noranta quan va anar a desfer-se i vendre alguns llibres a la llibreria de vell que hi havia al costat de l’Ateneu Barcelonès. Parlant amb el llibreter vaig intuir que la persona que tenia al costat era, ni més ni menys, la magnífica autora, una de les grans escriptores catalanes de la segona meitat del segle XX i li vaig fer una compra excepcional, la primera edició de Sobre las piedras grises del seu gran amic Sebastià Juan Arbó, editada per Destino l’abril del 1949, i que l’any anterior havia guanyat el Premi Nadal. Em va dedicar uns quants minuts, temps suficient en què va demostrar l’admiració i estima que sentia per l’autor rapitenc. Va demostrar, també, el profund respecte que sentia pel Premi Nadal i com el va guanyar l’any 1959 amb Primera memoria, tot i que abans havia conquerir el Premi Planeta amb Pequeño teatro.
Ara, quan es compleix el centenari del seu naixement a Barcelona se li estan fent alguns homenatges per recordar la seva figura, mentre que jo recordo la gran amistat que la va unir a Sebastià Juan Arbó. Ana María Matute pertanyia a la generació del 1950, durant la qual va publicar les primeres obres que la van catapultar com una de les màximes representants de la generació de postguerra. Per tant, és fàcil deduir com era la seva vida en aquells anys, quan el record de la Guerra Civil estava encara molt present i afectava pràcticament tota la societat espanyola, sobretot les dones, que tenien l’accés tancat a molts treballs i institucions i el règim afavoria que es quedessin a casa cuidant a la família, i hi havia poques ocasions per a desenvolupar altres activitats que no foren aquelles. Ana María Matute era una intel·lectual completa i albergava moltes facetes que la van ajudar a superar-se en la seva personalitat, entre elles la literatura, que es va veure compensada no solament amb el Nadal sinó també amb el Premi Cervantes. La seva vida no va estar exempta d’algunes dificultats, entre elles amb el seu primer marit, un vividor anomenat Eugenio de Goycoechea.
En efecte, i Arbó ho conta molt bé en les seves memòries, era un tipus despreocupat, que enganyava tot el món a base de contes i mentides, a la recerca de dones, que queien a l’instant degut a la seva melodiosa veu i la seva seductora personalitat, però era també un impostor que enganyava fins i tot els seus amics. Era un comediant total i a l’hora de pagar fugia com un lladre deixant al pobre amic totalment bocabadat. Això li va passar també a l’Arbó, ja que en una ocasió el va invitar a un restaurant, van dinar i van beure a base de bé i al moment de pagar va treure la seva estilogràfica, va demanar un paper i va signar com si fos un pagaré. A l’Arbó li va sentar molt malament aquesta jugada i el cambrer no volia cap paper, ho volia en efectiu i va anar a la recerca del director. No portava diners, afirmant que pagaria demà mateix, però el mal moment que va passar Arbó no li va treure ningú. D’aquesta forma va enganyar a un taxista perquè el portés a Bilbao, anada i tornada, i al moment de pagar el pobre taxista no va veure ni una pesseta i el va denunciar anant a parar a la presó. Es van buscar signatures d’intel·lectuals perquè el traguessin i Arbó creu que va ser Juan Ramón Masoliver qui va prendre la iniciativa, ja que tenia un alt concepte de l’amistat.
Ana María Matute va acabar separant-se del seu marit i va marxar a viure a Sitges, on va refer la seva vida. Em va contar que alguns matins anava a veure Arbó als cafès on solia escriure, sobretot al Oro del Rhin, i sempre la va rebre afectuosament.
Dit això, vull fer un incís i recapacitar sobre el Premi Nadal i el seu impacte amb la dona espanyola de la postguerra, dels anys 40. El Nadal va contribuir no solament al despertar d’aquells anys, de la literatura espanyola, sinó també al de moltes dones. No podem oblidar que, a més del premi a Carmen Laforet, el van guanyar en aquella dècada Elena Quiroga, Dolores Medio, Luisa Forrellad, Carmen Martín Gaite i la mateixa Matute. D’alguna forma el Nadal va promocionar i despertar vocacions en la dona creadora, talment com el Premi Nobel de Literatura del 1926, que va guardonar a la italiana de Sardenya Grazia Deledda al recordar, igual que Sebastià Juan Arbó, les tragèdies i les passions de la terra natal.
