Aquest diumenge, 20 d’octubre, Josep Bayerri (Tortosa, 1944) arriba als 80, i jo que el felicito en aquesta postal periodística, ell que, com a membre eminent de la confraria, tantes n’ha fet per a tants diaris, revistes i setmanaris, durant tants anys i en tots els gèneres possibles: notes, gasetilles, breus, articles, reportatges, cròniques, entrevistes, repliques i contrarèpliques, cartes al director, peus de fotos, titulars, etc. En fi, tot el que implica internar-se en l’ofici.
També va ser fundador de periòdics, singularment Ebre-Informes, el 1978, escola inicial de la generació que llavors es formava i que ha anat desembocant, per confluència de diversos mitjans locals i comarcals, en el Setmanari l’Ebre, el pare supracomarcal de la informació, opinió i defensa del conjunt regional del sud de Catalunya.
Tant com tot això, que és una feinada -començada el 1964 a La Vanguardia-, aquest Homenot del Sud va lliurar-se igualment a la política (Assemblea de Catalunya, el 1971; fundador, el 1972, del futur PSC) i al sindicalisme (UGT), al seu ofici d’aparellador urbanista (presidint el Col·legi professional de Tortosa durant deu anys), al professorat d’aquesta matèria, a la gestió pedagògica i a la recerca històrica de la seva extensa àrea de referència, de la que es pot dir -i dic- que és un completíssim coneixedor.
Com que no en tenia prou -i la urgència democràtica apretava-, va estar en primera línia dels treballs per engegar el Congrés de Cultura Catalana (1976-1977), el Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre (1978-1979) i la seva col·laboració, el 1983, amb la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, fruit de la qual va sorgir el seu llibre Les Terres de l’Ebre, encara un futur? (Cooperativa Gràfica Dertosense, Tortosa, 1985).
Simultàniament, la seva participació com a regidor a l’Ajuntament de Tortosa, la direcció del primer Pla estratègic de les Terres de l’Ebre i, en aquest context, la creació de l’IDECE (Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre).
Tot això conforma un extens corpus memorialístic, que Bayerri té escrit i que, de moment, es manté inèdit. Ara que tant es parla de “Memòria democràtica”, seria bo, per no perdre-la, que algú s’interessés a publicar-lo. Amb tot, fa dos anys, el 2022, Onada edicions, de Benicarló, va editar-li Les riberes catalanes de l’Ebre, un conjunt de cròniques publicades a La Vanguardia, el 1969, traduïdes al català per ell mateix i completades, també per ell cinquanta anys després, amb els canvis esdevinguts en tots els aspectes: geografia, economia, demografia, política, cultura, etc. Un volum d’indispensable lectura per a tothom.
Ha estat la veu de l’Ebre a la resta de Catalunya, i un impulsor de la premsa comarcal a tot el país, però res de tot això no li han posat fàcil, sobretot en el camp polític, quan el seu pensament i accions avançades s’han vist sovint torpedinades per les direccions centrals i regionals del partit, que justament havia contribuït en gran manera a fundar, les quals, en el moment de la fusió del PSC amb el PSOE, veien com l’inquiet tortosí els podia aigualir la jugada. I el van apartar, com altres partits van fer amb els seus contestataris.
Per tot plegat, doble i triple motiu per a felicitar-lo en el seu aniversari.
