D’una manera natural ens considerem independents de les coses. Aquestes no ens obliguen a res. Amb un tros de marbre soc jo qui decideixo què en faig. Puc tenir l’habilitat de fer-ne un bust però no hi estic obligat. No per natural deixa això de ser problemàtic: d’una banda el coneixement i de l’altra la decisió; d’una banda la ciència i de l’altra la moral. La ciència és la física-matemàtica, la pura abstracció, el producte de la ment com a essència de la cosa que ens promet el domini absolut de la cosa. Cadascun de nosaltres som cosa i, per tant, dominables; sotmesos a les lleis de la natura i de la manipulació: conversió dels processos vitals a abstraccions; subsunció de l’espontaneïtat al control, i la probabilitat a la predicció matemàtica. Ens entenem com la resultant de processos explicables segons les lleis de la natura. De la mateixa manera que el fetge produeix la fel i s’emmagatzema a la bufeta, l’activitat intel·lectual i espiritual de l’home es produeix al lòbul frontal de l’escorça cerebral. La funció cerebral superior és el resultat de l’activitat d’impulsos nerviosos de les neurones. La seva activitat provoca camps electromagnètics mesurables i interpretables.
Les idees són producte d’aquestes interaccions neuronals. Amb elles entenem el món. Aquesta última afirmació que ningú no pot posar en dubte estableix, o dona per suposat, la separació cartesiana entre “jo” i “món”, allò que els professors de filosofia ens deien de la res cogitans i la res extensa. Separació que no és ni innocent ni aproblemàtica però que és la base d’una època històrica determinada: la modernitat. Només sota aquesta suposició pot aparèixer el món com allò calculable i dominable. En principi qualsevol propietat física corporal és reproduïble: l’ull per la càmera, l’orella per l’audífon, el tacte per sensors apropiats, i les idees? Són les idees també produïbles fora d’un cervell humà? Seguint l’argument, no hi ha d’altra resposta que l’afirmativa, sí. Les idees són conceptes o conjunt de conceptes estructurats mitjançant un codi, és a dir, una llengua. Per tenir idees necessitem una llengua. Imaginem un artefacte al qual li preguntem coses i ens respon de manera ordenada, assenyada i coherent. Passaria el test de Turing? En principi, sí; i no pel desenvolupament de la IA en els darrers anys sinó per la comprensió de l’home com un conjunt de fenòmens reduïbles a la física-matemàtica. Si aquesta és la nostra comprensió, dins d’aquest marc conceptual, és clar que en forma part la creació de màquines que ens superin en tots els aspectes; també amb les capacitats intel·lectuals: si Deep Blue guanyà Kasparov l’any 1996, si el 2016 AlphaGo guanyà el campió mundial de Go Lee Seedol, la possibilitat que sorgissin programes informàtics que anessin entrelligant paraules de manera que si el text presentat per la IA l’hagués redactat un humà, l’hauríem de considerar intel·ligent, ja estava servida i ara ja l’experimentem amb fruïció alguns i amb prevenció d’altres. Sigui com sigui, la IA ja es fa servir per a diagnosticar malalties, per a l’anàlisi de la jurisprudència, per a l’estudi de les proteïnes, per a l’avaluació de riscos, per a inversions, càlculs…, i ocuparà tots els àmbits de la nostra vida com ho fa internet o l’electricitat. No hi ha alternativa perquè hem oblidat l’alternativa. Aquesta no ve “després de”, sinó que es decideix “abans de”. Un cop sense alternativa actual la situació no és altra que la de l’extrema desvinculació en un món supeditat a la seva lògica. Si perdre significa l’absència de significat, ho tenim tot perdut? “(…) nada está perdido si se tiene por fin el valor de proclamar que todo está perdido y que hay que empezar de nuevo (…)”, Rayuela, cap.71; J. Cortázar.
Per a saber-ne més: el dia 13 de setembre a partir de les 10.00 h i a la sala del Sindicat de Flix, s’esdevindran les setenes Converses de Pensament Crític de les Terres de l’Ebre amb el títol “Pensar i ser. Sapere aude en l’era del posthumanisme?”.
