HomeSalutEl deteriorament imparable del servei d’urologia a l’Hospital Verge de la Cinta...

El deteriorament imparable del servei d’urologia a l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa

Hipòcrates de Cos (460-365 aC) fou un metge grec que visqué i protagonitzà el Segle de Pericles, el segle de les grans obres públiques i la millora de la qualitat de vida dels ciutadans (a la Grècia clàssica només eren considerats ciutadans de ple dret els homes nascuts a Atenes de pares atenencs, majors de vint anys), unes 40.000 de 350.000 persones; la resta, (estrangers, esclaus, dones i nens) no gaudien de tots els drets de ciutadania. Tot i la idealització del món occidental, era l’antiguitat clàssica un terreny molt desigual si s’observa amb els paràmetres d’avui, una desigualtat social que continua sense resoldre’s tres mil anys més tard. Lluny d’idealitzar les civilitzacions clàssiques -Grècia i Roma-, allò que cal de l’antiguitat és valorar-ne els avenços i els progressos que, de la mà de gent extraordinària, ens han permès arribar al present en unes condicions millorades per a tothom. Si alguna cosa es destaca en el segle de la “democràcia” atenenca aquesta no és altra que l’avenç de les ciències, i d’entre aquestes, la medicina de l’escola hipocràtica. Hipòcrates és considerat el primer metge que rebutja les supersticions, les llegendes i les creences que fins llavors marcaven la gènesi de les patologies; contrari a l’administració de drogues -quin patiment per als malalts!!-, basava el seu enfocament terapèutic en el poder curatiu de la natura i en el bon tracte als pacients. Tot i que a dia d’avui l’autoria segueix sense estar clara, el “Corpus hipocràtic” ens deixa entre una setantena d’obres i tractats una de rellevància especial i que segueix vigent a dia d’avui, el Jurament Hipocràtic. Aquest jurament no és més que un manifest ètic sobre la pràctica mèdica -codi deontològic- que amb el pas del temps ha estat actualitzat diferents vegades, l’any 2007 la Universitat de Barcelona el va adaptar i traduir al català. Inclou el Jurament Hipocràtic dos paràgrafs en el seu text ( adaptació i traducció de la UB), que al meu parer li donen tot el sentit al compromís professional i ètic, diuen textualment:

Recordaré sempre que no tractem símptomes, anàlisis ni gràfics de febre o tumors en creixement, sinó que tractem persones malaltes, la malaltia de les quals pot afectar l’estabilitat i l’economia d’una família. La meva responsabilitat inclou també aquests problemes, si vull tractar els malalts de manera adient.

Recordaré sempre que sóc un membre més de la societat on visc, amb unes obligacions especials envers tots els éssers humans que la configuren, tant sans com malalts.

Aquesta part la recuperaré al final de l’article, abans però us hauré d’explicar el perquè del meu interès sobtat per la medicina i els seus professionals.

Els anys no perdonen

Per a qui no ho sàpiga he de dir que tinc cinquanta-set anys, i que aquesta acumulació d’experiència i de dies de vida té les seves coses bones i les no tan bones. Sense haver patit mai res semblant, ara fa quatre mesos una infecció a la pròstata va deixar-me uns dies fora de circulació, en principi res greu- tot i l’argot mèdic generador de pànic amb el que es construeix la prosa dels informes-, però patir una dolència inhabilitadora i dolorosa com aquesta me va fer reflexionar sobre els dolors del part o de l’endometriosi que pateixen moltes dones. Davant la sang, els coàguls i el dolor no va quedar-me més remei que anar a urgències, allà una ecografia va possibilitar al metge de guàrdia diagnosticar una infecció d’orina normal i vulgar que amb set dies d’antibiòtic havia de desaparèixer sense causar més molèsties. Malauradament no va ser així, en deixar l’antibiòtic es va tornar a repetir l’episodi del sagnat, els coàguls i els dolors. Un altre cop a urgències… A la fi, un uròleg amic de la família va rescatar-me del pou de la desesperació. Després de més proves- alguna molt dolorosa per a un ésser aprensiu com jo-, la infecció es va localitzar i el tractament perllongat durant trenta dies va retornar-me a la normalitat.

Aquesta circumstància personal i aleatòria va fer-me adonar d’un parell de coses, detectar un parell d’indicadors es diu entre professionals, verificar un funcionament del servei que no era l’adequat, alguna cosa passava al Servei d’Urologia de l’hospital que ens estava privant als usuaris d’una atenció universal i de qualitat, d’un retorn en serveis i atencions descompensat amb l’esforç fiscal dels contribuents. Si trobant-me com me trobava l’atenció per un especialista no haguera estat possible fins a transcorreguts 234 dies -vuit mesos més tard-, la meva salut i la meva qualitat de vida se n’hagueren ressentit considerablement, passant a formar part d’aquest exèrcit de pacients, propers al miler, en llista d’espera a les consultes externes d’urologia de l’Hospital de Tortosa (Setmanari L’Ebre, núm 1182, 20/06/2025). En aquest mateix número del Setmanari explicava Joan Josep Carot en un gran treball, com el Dr. Daniel Rodezno, Cap del Servei d’Urologia i un dels tres únics uròlegs en actiu a l’hospital, presentava la seva dimissió i marxava de Tortosa. Les dificultats que comporten una demanda d’atenció creixent, la manca de recursos, el desinterès de nous professionals per venir a exercir a Tortosa i un mal clima laboral arrossegat durant massa temps, eren els ingredients d’un còctel explosiu que portaven al col·lapse del servei. Un paisatge descoratjador per als usuaris als que només ens resta pregar al sant o a la santa del dia per a que ens lliurin de la mala salut prostàtica. Els indicadors ho deien tot: un servei sobrepassat i uns professionals -servidors públics- que en fugien a tota velocitat.

Aquesta és una crisi conjuntural o sistèmica? Són fets puntuals que coincideixen en el temps, o estem davant d’una mala gestió històrica que acaba col·lapsant el servei? No tinc tota la informació tot i el meu esforç en recollir-la -un altre indicador que parla de manca de transparència en la gestió-, però tot me porta a pensar que el fenomen és sistèmic i de difícil solució. Explicar-ho serà difícil i complex però per intentar-ho que no quedi.

Dos dècades i les respectives crisis

Ara fa vint anys (2005) el Servei d’Urologia de l’Hospital Verge de la Cinta disposava de sis uròlegs, dotació que es manté fins a l’esclat de la crisi econòmica, si més no, de la versió més dura d’aquesta a partir del 2012. Són temps del “govern dels millors”, de les retallades que maten i destrueixen vides, seran circumstàncies que acabaran impactant en les condicions de treball i en el clima laboral dels equips. Ho he dit moltes vegades i no me cansaré de repetir-ho: Boí Ruiz, Josep Prat i l’ebrenc Francesc Sancho van deixar arrasada la nostra salut pública, els anys de processisme i llacisme n’acabarien certificant la defunció. Així doncs, partim d’una realitat l’any 2005 amb un servei d’urologia que atenia el 85% de les necessitats al territori, on es feia cirurgia i, més endavant (2008-10), s’introdueix la tecnologia laparoscòpica que suposa un salt endavant en l’atenció quirúrgica. No obstant això, la manca de condicions necessàries per a formar residents va deixar el servei estancat i l’Hospital de Tortosa quedarà al marge dels posteriors avenços tecnològics en urologia, no s’arribarà a implantar la tecnologia robòtica (2015 aproximadament). En pocs anys les coses van canviar molt, el “govern dels millors” havia deixat sentir l’efecte de les tisorades, fins al punt de condemnar a Tortosa a ser l’únic hospital de l’ICS privat de la tecnologia robòtica, bé perquè no es podien adaptar les dependències hospitalàries, bé perquè no hi havia ganes ni es volien destinar diners per a implementar-ho.

Però no només les inversions tecnològiques se’n van ressentir, es retallen plantilles, desapareix la promoció interna (Cap de secció, Cap de servei), i la fidelització/implicació dels professionals es veu afectada. Es deixen de formar especialistes (MIR) per insuficiència pressupostària, mancança que s’intentarà pal·liar amb la contractació de metges no especialistes formats en altres indrets on no hi ha les mateixes experiències ni es disposa de la mateixa tecnologia (per exemple, professionals vinguts de països en vies de desenvolupament que un cop arribats no tenen possibilitat de formar-se prèviament a l’exercici professional).

Totes aquestes circumstàncies acabaran degradant el servei, i allò més greu, acabaran deteriorant les relacions entre els professionals. Aquest mal clima laboral ja serà una constant fins al dia d’avui, amb moments de gran tensió dins al servei, sempre tapats i encoberts per la direcció i la gerència de torn.

Durant els anys 2010-11 el Servei d’Urologia de l’Hospital es troba gestionat per un Cap de Servei que davant la impossibilitat d’estabilitzar i fidelitzar a professionals joves amb formació reglada -recordar que el servei d’urologia de l’Hospital mai ha tingut residents exercint-, s’opta per la contractació de personal sense especialitat, prioritzant així les relacions personals i d’amistat per damunt dels criteris tècnics i professionals. Aquells professionals que adverteixen al mateix Cap de Servei d’aquesta irregularitat són apartats de quiròfan- penalitzats professionalment-, mentre la Direcció de l’Hospital tot i ser advertida, mira cap a una altra banda. Aquest Cap de Servei es jubila el 2017 (hi ha dates que poden no ser del tot exactes, encara que serveixen per a poder ordenar el relat sobre el tauler cronològic), i la provisió de la plaça es publica al DOGC com a Cap del Servei d’Urologia. Sorpresa majúscula, la plaça es declara deserta, zero candidats entre els professionals de la casa ni els de fora, el descrèdit ja era imparable.

Prèviament a declarar-se deserta la plaça de Cap de Servei, un parell d’anys abans aproximadament (20014-15), hi ha dos uròlegs del servei que al·legant motius personals i professionals deixen de fer guàrdies. Com que l’objectiu prioritari del servei és el manteniment de les guàrdies, aquests dos professionals comencen a notar un cert desplaçament i en el seu moment, no són informats de la convocatòria de la plaça de Cap de Servei, com era de preveure, ells tampoc hi mostren massa interès. Això sí, un cop declarada deserta la plaça, des de la direcció de l’hospital es comença a pressionar, o potser millor dit, a intentar convèncer als dos uròlegs “dissidents” sobre la conveniència de presentar candidatura a la plaça de Cap de Servei. Els deuen convèncer d’alguna manera fins al punt d’arribar a replantejar-se la negativa, i posar sobre la taula condicions per a poder millorar la qualitat del servei. No m’ha estat possible verificar-ho però m’expliquen que fins i tot, el pacte per a presentar candidatura d’aquests dos professionals manté una última condició, el fet d’acceptar encara que les seves condicions prèvies només siguin acceptades parcialment i no en la seva totalitat- un pot arribar a pensar que es tractava de condicions exigents del tot necessàries per a poder revertir la situació del servei-. Imagineu quina fou la resposta del Director de l’hospital d’aquell moment? Efectivament, no n’acceptarem cap, el tema quedava tancat i la solució passava per repescar al professional que havia marxat a Lleida feia uns anys.

El Servei d’Urologia de l’Hospital de Tortosa havia quedat arrasat, la negligent gestió de l’antic Cap de Servei havia deixat ferides difícils de cicatritzar. En aquells moments (2017) el servei el formaven quatre uròlegs- un havia marxat a exercir a Lleida i serà recuperat amb el temps-, dos dels que hi havia no tenien l’especialitat (MIR), un s’havia homologat pels anys de servei (MESTO), i de l’altre se’n desconeixia l’habilitació professional. Amb tot, eren professionals valorats per l’Hospital perquè acceptaven fer les guàrdies, i aquest recordareu que seguia sent l’objectiu prioritari del servei. El drama no acaba aquí, el passat mes de juny i durant una setmana les urgències d’urologia van estar derivades al Joan XXIII per manca de personal, encara que llegint entre línies la informació publicada, tot sembla ser més greu del que aparenta a simple vista. En els comentaris d’aquesta notícia publicada el passat cinc de juny a Ebredigital.cat , un pot pensar que allà dins s’hi amaguen problemes greus en les conductes- unes presumptament delictives i d’altres negligents- d’algun dels seus professionals: denúncies internes i per via judicial sobre presumptes conductes d’assetjament sexual, agressió física a un altre professional del servei, absentisme laboral tolerat per la direcció, addicció a substàncies. Ningú fins al dia d’avui ha sortit a desmentir aquestes greus acusacions que posen en el punt de mira a professionals del servei, un d’ells ha denunciat a l’Hospital per apartar-lo de les guàrdies i el quiròfan. Arribats aquí me plantejo dos qüestions que crec que algun responsable hauria de respondre; en primer lloc i de manera genèrica m’agradaria saber si amb aquest presumpte currículum el(s) professional(s) pot seguir exercint- temporalment i fins que s’aclareixin els fets denunciats- amb la tolerància de la Direcció de l’Hospital-, d’altra banda i aquesta és la part que més me preocupa, me pregunto en quines mans estic quan més vulnerable i dèbil me sento.

La resposta reactiva

Sort en tenim que no tot a la vida ha de ser negatiu, el passat 20 de juny la gerent de l’ICS a l’Ebre ja deixava entreveure alguna solució, ni que aquesta fora temporal, a la crisi del Servei d’Urologia. El que passa, i tothom pot llegir l’entrevista que concedeix a Joan Josep Carot la Sra. Ferré i que publica L’Ebre, és que no s’explica quina ha estat la solució adoptada, i encara menys, el cost econòmic per a implementar-la. Algú com jo mateix podria pensar que amb un Joan XXIII a Tarragona on hi ha 18 uròlegs i 5 residents, seria més que viable arbitrar una redistribució dels professionals amb les compensacions salarials necessàries, per tal de poder cobrir les necessitats del nostre territori fins a trobar una solució més definitiva i estable que dotés dels recursos necessaris al Verge de la Cinta. Doncs no, les gerències de l’ICS proposen o acorden una solució alternativa que passa per l’activació d’un professional uròleg desplaçat d’altres territoris dos cops al mes. Aquest professional treballa a Tortosa de divendres a dilluns i atén les consultes, el quiròfan i fa les guàrdies del cap de setmana per un salari proper als 5.000€/mes. Donat que aquesta es valora com una solució d’urgència a la crisi, s’implementa de forma temporal fins a final d’any -o almenys aquesta és la intenció inicial- per costosa i insostenible. Res de nou, l’any 2018, després de la jubilació del Cap de Servei la solució aplicada fou la mateixa, el Cap de Servei recentment dimitit va portar a terme les guàrdies del servei amb una retribució que duplicava la dels professionals locals.

Allà on tots els professionals sanitaris hi coincideixen amb unanimitat és en les solucions a un problema que ja he definit a l’inici com una crisi sistèmica. La dificultat rau en que el cronograma de les possibles solucions és a mig i llarg termini, no és material i humanament possible la immediatesa que necessitem a l’Ebre. Un hospital nou no el tindrem abans de deu o quinze anys, els estudis universitaris poden tenir un tempo més curt però sense un hospital nou i tecnològicament dotat correm el risc de formar talent per a l’exportació, i per últim, avui tots aquells residents que es formen fora no tenen interès a venir a Tortosa si aquí no poden implementar les tècniques adquirides i perfeccionades durant el MIR (la cirurgia robòtica en urologia com a exemple). Aquests/es mateixos/es professionals coincideixen en un altre pronòstic no exempt d’un cert victimisme, abans seran una realitat el nou Trueta o el nou Joan XXIII que el nou hospital a Tortosa. Ojalà s’equivoquin.

Una última prova d’aquest estat de desolació que contamina a la professió mèdica de casa nostra. Fa qüestió d’uns mesos el servei de radiologia es va quedar desproveït de davantals de plom- EPI’s dels professionals que hi treballen-, davant de les queixes vehements d’algun d’ells la resposta dels responsables fou taxativa: treballem amb pressupostos del S. XX les necessitats i demandes del S. XXI. Game over. Als pocs dies el cadàver d’Hipòcrates fou trobat enterrat sota el formigó del pàrquing de l’hospital, la major inversió pública en salut a les Terres de l’Ebre en els últims quinze anys.

Com manté Jorge Dioni en el seu últim assaig Pornocracia, ens trobem immersos en un model econòmic hegemònic que en fa de la desigualtat i la insuficient inversió en els recursos públics les raons de la seva existència. És un model que segrega i exclou, un model que acaba desfermant un darwinisme social que treu el pitjor de cadascun de nosaltres en la cursa per no ser l’últim de la fila: “… La precariedad en los recursos provoca la dificultad de dedicar un tiempo adecuado de atención a cada caso, lo que provoca un malestar por desbordamiento en el personal de la administración y en los ciudadanos atendidos. No es raro que ambos discursos se enfrenten en las redes sociales. Para solucionarlo, las administracions contratan consultores que hacen planes de optimización centrados bàsicamente en la reducción de personal, lo que acentúa el mal funcionamiento del servicio y haya que contratar más planes de optimización. De nuevo, el bucle. No es un error, sinó un modelo”.

Torno al jurament hipocràtic de l’inici, si la causa no és una millora salarial evident i del tot legítima, quan un servidor públic abandona un hospital públic com és el cas, està prenent una decisió que els usuaris pressentim irrevocable, i ho fa perquè aquesta no és una crisi puntual provocada per unes circumstàncies conjunturals. Els professionals marxen perquè la crisi és sistèmica i es troba arrelada en un model operatiu directiu que en cap cas serà fàcil de revertir. Segurament, la única alternativa que ens quedarà als usuaris de la salut pública – i molt al nostre pesar-, serà aprendre a conviure amb les nostres patologies. Ara que la musicoteràpia al quiròfan esdevindrà tendència, deixo aquí anotada per si cal tenir-ho en compte un dia o altre la meva predilecció pel mestre Sabina quan deia allò de:

Oiga, doctor
Devúelvame mi depresión
¿No ve que los amigos se apartan de mi?
Dicen que no se puede consentir
Esa sonrisa idiota
Oiga, doctor
Que no escribo una nota
Desde que soy feliz”.

Josep Maria Beltran Subirats
Josep Maria Beltran Subirats
llicenciat en història i educador social, regidor del Grup Socialista a Roquetes
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

Últimes notícies