Aquestes VII Converses de Pensament Crític a les Terres de l’Ebre ens marquen una sèrie de qüestions en forma d’expressió i concepte que són cridaneres i ens conviden a reflexionar-hi llargament. Els meus companys del Cercle de Pensament Crític ja han anat esbossant moltes de les preguntes que ens susciten tant el títol: «Pensar i ser. Sapere aude en l’era del posthumanisme?», com els mateixos fluxos de notícies que ens van arribant. Sobre aquest respecte vull dir el següent: penso que som conscients d’això que se’ns està presentant en forma d’Intel·ligència Artificial, cíborgs, androides i màquines diverses que, en principi, hauríem de veure com enginys que ens han de fer la vida més fàcil. Des de la indústria, la medicina, la ciència… apareixen cada dia aplicacions que ens prometen un món més habitable, còmode, amb més salut, amb menys dolor amb més anys per viure, amb més qualitat de vida… totes aquestes coses que d’una manera o altra sempre hem perseguit els humans. Sí, dels invents, creacions, descobriments que com a espècie hem fet, aquests dels que parlo són especialment engrescadors, tan engrescadors com ho podia ser la màquina de vapor, la bombeta, la ràdio, el telèfon, els ordinadors, internet, les xarxes socials… Totes aquestes novetats, en més o en menys, no van ser acceptades només aparèixer. El ludisme cremava màquines justificant que treien llocs de treballs, per posar un exemple. Tot això ens ha portat de vegades per camins encertats i de vegades per derives tremendes; cal saber analitzar bé això que diem progrés i posar en una balança pros i contres pensant en la humanitat en el seu conjunt. Si fem una mirada més enllà del nostre jo mateix ens adonarem que hi ha moltíssima distància entre el benestar d’uns i el d’altres; i, si som sincers i sensats, entendrem que en un entorn globalitzat en el qual la informació arriba a totes bandes, el normal, el més normal i humà, és comparar la pròpia situació amb la dels veïns planetaris, i si la circumstància que ens envolta no és propícia: fam, guerra, pobresa, ignorància, malaltia…, el que s’ha de fer és moure’s cap allà on la vida no és tan difícil. Les diferències econòmiques, de llibertats i l’entorn cada cop més violent (els pinxos perdonavides del pati, corejats pels seus acòlits —mai no tenen responsabilitat, sempre culpabilitzen els altres de la seua situació— tenen cada vegada menys vergonya a imposar la seua), ens porten a reflexions en les quals els conceptes humanitat i humanisme es veuen seriosament compromesos. Eudald Carbonell popularitzà aquell Encara no som humans, i potser no ho serem mai perquè primaran més els egoismes i les passions més mesquines al bo, al bé, al millor, de manera que la nostra vida, aquell espai temporal que viurem, dependrà molt més —quan ens referim a llibertats i benestar— de l’atzar, de la sort, de la fortuna, que de nosaltres mateixos. Som nascuts —l’expressió anglesa és adient— en un estat, país, comunitat, família, religió… amb unes característiques sociopolítiques i econòmiques determinades; nosaltres també tindrem unes capacitats de sortida: intel·ligència i salut, per exemple, que no seran en absolut mèrit nostre. Llavors, vull ser clar, mirem-nos de dalt a baix i pensem quina part del que vivim és realment fruit de les nostres decisions; i pensem per uns instants què hauria estat de nosaltres si les circumstàncies haguessen estat unes altres. Recordem que ciutadans que visquen més o menys com ho fem aquí —amb els problemes que tenim— són, a tot estimar, un 35 % de la població mundial. Que un 65 % tingue dificultats per a viure i sobreviure és, no cal anar molt lluny, injust; i les injustícies provoquen guerres justes quan aquells que sotmesos per la circumstància nefasta exigixen viure millor i no passar gana o morir de fred. Pensem-ho i mirem d’insistir en solucionar els problemes del món, capgirar el mapa de la vergonya i avançar en una direcció on qüestions com el benestar (menjar, beure, escola, salut) i la llibertat siguen favorables per a tothom. I aquí no caldrà només pensar; caldrà sortir al carrer, deixar el sofà i esmelegar-se amb tota l’ànima per a que els dirigents —almenys, els democràtics— voguen —i tots alhora— en la mateixa direcció.
“Hem d’atrevir-nos a pensar per compte propi i a entendre el món també des d’on no podem saber-lo”
El Sapere Aude d’aquestes converses de pensament crític que enguany es faran a Flix el 13 de setembre, és una crida cada cop més dramàtica, més intensa, més forta: hem d’atrevir-nos a pensar per compte propi i a entendre el món també des d’on no podem saber-lo, això significa entendre la dignitat com un element imprescindible per al ver progrés, la concòrdia i la pau.
La vida és el que és. Temps en el qual creixem fins a decréixer, fins a morir-nos en una decrepitud que ningú no voldria. Viure és tot aquest temps entre un moment i un altre, i tots volem que sigue bo, tots volem que ens vaigue bé, tots volem estimar i ser estimats, i riure i xalar. Perquè la vida ja té entre l’alfa i l’omega, entre l’inici i la fi, coses roïnes: la malaltia, els accidents, les frustracions diverses… cal, però, aquesta obligació en el pensar, en el no acceptar perquè sí el que pensen els altres o la tradició, o la religió o l’estat. Cal ser valent i cercar solucions noves als problemes vells, i em refereixo als que s’especifiquen en els Objectius de Desenvolupament (del Mil·lenni) Sostenible; els altres, els que deriven de les noves tecnologies, si no deixem la cosa resolta, seran immensament més difícils i complexes d’arreglar i, tant de bo m’equivoque, extremadament violents.
I, vaig acabant. No es tracta de bonisme a ultrança. Entendre que tot el que hauríem de solucionar no és tant una qüestió de bondat com d’utilitat, de practicitat, de seguretat, és bàsic. Si arribéssem a acabar amb la fam al món, si hi hagués una salut pública de veritat universal, una justícia justa, una educació com a possibilitadora de la llibertat a tot el món… no deixaríem de tenir problemes, atzucacs, tristeses, penes… no. Accidents, meteorits, malalties, desamors, desavinences, morts i morts robades… sempre n’hi hauran; també hi hauran, i ens n’hem de sentir orgullosos, metges, astrònoms, científics, poetes, persones ciutadanes del món… que podran fer la seua activitat en una humanitat realment millor, millor en el sentit de bo (però no només), en el bon sentit de la paraula, bo. I, tant de bo, la guerra que vindrà sigue només dialèctica.
