És ben curiós com, de vegades, es creen sinergies semblants i fins i tot dissonants alhora. Parlo dels dos congressos que en paral·lel s’han celebrat a dos poblacions del Montsià: el Congrés de Cultura Catalana (o millor un moviment de creació col·lectiva per imaginar, debatre i construir plegats el futur de la nostra llengua i la nostra cultura) i el del toro de cuerda (amb el perill de perpetuar el terme espanyol com sol passar en els processos més o menys subtils de colonització).
No entraré en massa detalls del segon, entre altres coses, perquè he fugit cames ajudeu-me, com molta gent de la població, d’aquesta festa que l’han nacionalitzat i desvirtuat de tal manera que ja no sabem ni per què el bou formava part del nostre ideari. A saber: les ramaderies bovines feien la transhumància de la muntanya a la ribera i a la inversa i la bellesa d’estos animals, en principi nobles, raïa en el fet de veure’ls afuats o esbarrats camí del Groguet per trobar bones pastures prop de la costa, d’aquí provenen les nostres “proves matinals”, però sembla que ben poca gent és capaç de remuntar-se a este costum oblidat que podria ser l’alternativa vertaderament tradicional allunyada de la barbàrie de cordes, foc i circ. Retorno al Congrés de Cultura Catalana d’Alcanar on
s’ha exposat bàsicament l’estat de la llengua catalana, al meu parer, en un estadi preocupant a causa sobretot de la deixadesa expressa de les institucions que asseguren protegir-la. L’escola esdevé un dels motors claus per a la seua recuperació; tanmateix, ens trobem en una mena d’atzucac que no ens dixa avançar tant com voldríem: aules d’acollida magres, recursos digitals majoritàriament en llengua castellana, disbauxa en l’aplicació d’una normativa concreta en pro de la varietat dialectal, poca difusió dels models literaris més propers i ambigüitats a l’hora de cartografiar i conceptualitzar el mapa de les variants dialectals del català, entre molts altres. Tot i això, i amarats del tarannà del director del congrés Esteve Plantada, cal dir que tenim un planter jove i musculat per a polir, reivindicar, reforçar, militar i guarir estos serrells que endanyen un dels símbols identitaris més potents de la nació catalana, la llengua.
Coincidixo amb Plantada en el sentiment de fruïció en veure plançons ben combatius fent negacionisme de l’agonia de la nostra llengua. Ens resta la imatge icònica i fadística del mestre de cerimònies amb un “no t’entenc, soc catalana” enfront de la del bust vaquí i l’Espanya “canyí” que s’ha passejat amb orgull nacional estos dies pel territori. És ben cert que cada casa és un món.
