El passat dijous 13 de novembre es va celebrar a la Universitat de Lleida, organitzat per l’Agència Catalana i la Direcció General de Joventut, el Fòrum d’Estudis sobre la Joventut. Una trobada imprescindible que en la seua ja XXVI edició plantejava una temàtica determinant, Joventut i polarització: un repte per a la democràcia. Amb diverses ponències i taules rodones, m’agradaria destacar Maria Freixanet, Roger Tugas, Toni Rodon però també Pol Andiñach, Carla Galeote, Aliou Diallo, Albert Torrent, que van detallar, en base a diversos estudis teòrics i estadístics però alhora amb treball de camp, com una part important de jóvens de 18 a 25 anys es decanten cap a posicions d’extrema dreta, sobretot els hòmens. Perceptible també clarament a nivell social, es tracta d’una tendència global, iniciada a casa nostra cap al 2018 i que segueix sense aturador. Una dinàmica que interpel·la no només a responsables polítics, tècnics i acadèmics, sinó alhora a la ciutadania en general i, en última instància, a qualsevol sistema que vol caminar cap a la democràcia. Un bon exemple el trobem en el fet que, a la pregunta “preferiu un govern democràtic a un d’autoritari o dictatorial?”, en algunes enquestes nacionals i internacionals, fins a ben bé la meitat d’hòmens jóvens, han contestat que no. Una resposta que, si ens remuntem només 10 anys endarrere, probablement seria impensable.
Però, com s’ha arribat a poder-se pensar? La majoria d’autors coincideixen en afirmar com les xarxes —mal anomenades— socials han sigut una de les causes d’esta tendència. Potser les hauríem d’anomenar xarxes digitals. En massa, l’algoritme no és en cap cas neutre sinó que potencia exponencialment els missatges relacionats amb el soroll, l’alarmisme i la violència. I, com més comentaris i més polèmica, més ingressos per a les grans empreses tecnològiques, els propietaris de les quals s’han inclinat, durant els últims anys, cada vegada més, també, cap a tendències més polaritzades.
Però cal tenir en compte, alhora, altres factors. En un marc on les diverses crisis s’encadenen una darrere l’altra —econòmiques, mediambientals, d’habitatge— quin futur deixem els adults als jóvens? La majoria d’ells, com molts dels seus pares i mares, responen en moltes enquestes que creuen que la seua vida serà pitjor que la dels seus progenitors. I tot això s’ha produït en un marc d’individualització, mercantilització i neoliberalització, en un diàleg sord, sense interlocutors, on la democràcia és sovint percebuda com una mercantilització més: “què m’ofereix a mi la democràcia individualment, materialment?”. I aquí la biològica rebel·lia juvenil contra el sistema ja no és en contra de l’statu quo del poder real —en bona part, les mateixes multinacionals tecnològiques—, sinó paradoxalment, contra tot allò woke.
Però, i aquí rau la cosa, davant d’esta complexa realitat, què fer? Segons els experts, caldria parlar obertament de política a casa, a l’escola i a l’institut en una educació democràtica i plural sistèmica —no només amb tallers puntuals. Això també implica, necessàriament, conèixer i in situ la història i la memòria democràtica. Ja ho sabem, “qui no coneix la història està condemnat a repetir-la”. Al costat d’això, més enllà dels centres de formació, s’hauria de reforçar l’acció presencial comunitària en base a l’associacionisme, el lleure, l’esport i etcètera. Per exemple en este últim camp, cal potenciar la veu dels referents no normatius, com la de Mohamed Salah a Liverpool, que ha fet disminuir el racisme a Anfield Road.
Com també es va exposar en l’XI Jornada de l’Adolescència de les Terres de l’Ebre sobre Adolescència i solitud, celebrada l’endemà divendres a la Ràpita, amb ponents destacats com Pablo R. Roca i Jaume Funes, el context entre els més jóvens és també el de molta quantitat d’interacció digital però de molt mala qualitat. I, en un món líquid mancat de certeses, amb una solitud, angoixa i ansietats creixents. Per això, deixant de banda adultocentrisme i protocols, calen també recursos, espais, professionals de referència i escolta real a partir del vincle. De persona humana a persona humana, “com estàs?”, “què et preocupa?”. És a dir, xarxes socials de bona veritat.
