Acabat que fou el XII Foro Bio Ebro, els dies 6 i 7 de març, a Tortosa, amb participants qualificats de totes les regions que formen la conca de l’Ebre, dedicats a raonar com podem “resoldre” o, com a mínim, “mitigar” els projectes ambientals, tecnològics o energètics que contínuament es plantegen en aquests rodals hídrics, hidràulics, hidrològics i hidrogràfics, vaig dir-me: “On aniràs que pugui ser d’utilitat?”.
Com que l’endemà, dia 8, era diumenge, Dia del Senyor de Cel i Terra, vaig concloure que el millor era anar a missa a la Catedral, allà, tan ben posada al costat de l’Ebre fluent, aquest “Òleum flumen” (Riu d’Oli) com el batejaren els romans.
Jo ja coneixia la meravella gòtica d’aquesta fàbrica eclesiàstica, però resulta que la senyora que jo vaig tenir el gust d’acompanyar, la pintora i professora, Antònia Rodríguez Yuste, que havia baixat de la seva terra natal de Salamanca per conèixer “las peculiaridades regionales” (com es deia en temps de Franco) d’aquestes terres del sud de Catalunya, resulta que no les coneixia, i em van demanar que l’acompanyés a aquest efecte.
Així ho vaig fer, i quan vam ser presentats la fesomia d’aquella senyora em sonava.
Pensant, pensant, vaig deduir que ens havíem vist al Archivo General de la Guerra Civil, a la gran i esplèndida capital salmantina, on ella preparava els “papeles” per a ser retornats als seus legítims propietaris catalans, o sigui que tot això que cal agrair-li.
Havien passat, com a mínim, 25 anys d’aquell encontre, però, el que són les coses, aquell rostre, aquell tracte amable, em devien quedar en algun racó del meu pobre cervellet d’homínid catalàunic.
De manera que vam entrar a la Catedral, començant pel claustre, on la senyora va quedar extasiada i no parava de fotografiar-lo, i després, com que era l’hora de la missa, la vaig portar a la capella de la Verge de la Cinta, l’aclamada i venerada patrona de Tortosa, on el dia de la seva Festa se celebra un ofici gairebé de pontifical, amb aquell Himne que li és dedicat i que enarbora els cors dels tortosins, i el meu.
A la capella de la Cinta, amb tota la seva esplendor de llum i formes, oficiava mossèn Pasqual Centelles, reconcentrat en la seva predicació quan va donar dues lliçons als fidels: “Feu que es noti que heu anat a missa” i, segona, referint-se al passatge de l’Evangeli que recorda el diàleg de Jesús amb la samaritana a propòsit de l’aigua que ella volia treure d’un pou per calmar la set del poble, que és quan el Diví Mestre li diu: “Els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set, perquè es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d’ell per donar-li vida eterna”.
Com la samaritana, vam quedar convençuts, i més quan el bon mossèn va precisar que, sovint, l’aigua terrenal fa agafar “mal de panxa”, en una mostra del més pur humor tortosí, llegendari i habitual en aquest racó de món. Al final de l’ofici, el vam anar a trobar, assegut i solitari contemplant el silenci, espai i temps de la gran obra arquitectònica, vam agrair-li aquell sermó, ens va dir que va ser escolanet de mossèn Manyà, el patriarca de tanta noblesa catalana, obrera i sacerdotal, i ens va indicar com sortir del laberint catedralici.
La senyora Rodríguez Yuste estava que no cabia en la seva pell artística.
