Ho sento però no parlaré de Rubiales. Tot i que celebro el desenllaç de la història, he de dir que el futbol no m’ha interessat mai, ni el femení, ni el masculí, i sempre he pensat que és un disbarat catedralici que al seu voltant es menegin tants milers de milions. Sincerament, el piquito no consentit a Jenifer Hermoso és només la punta de l’iceberg d’un submon que m’exaspera profundament i on el masclisme no és l’únic que s’hauria de condemnar.
Com he dit abans, avui prefereixo canviar de tema i tocar-ne un altre més infravalorat, el de la llengua i el poder de les paraules. No fa molt, en aquesta mateixa columna vaig parlar del quandomenos, una expressió que va tornar a mi a través de l’últim llibre de Marta Rojals. Fa uns dies em va passar una cosa semblant: vaig recuperar una altra paraula d’aquestes que a força de no sentir-la ni utilitzar-la la tenia morta i enterrada i se’m va catapultar des del subconscient a través d’una versió de Dancing Queen d’Abba dels Llomillo, un grup del meu poble (Masdenverge) que toca versions de temes mítics i balladors amb lletres que són una autèntica apologia de la gent local i de la seua parla. Així en la seua versió substitueixen Dancing Queen per Malgastín, i expliquen la història d’algú que va de bar en bar a gastar-se els pocs diners que té.
Quina gran paraula malgastín, llàstima que no estiga inclosa al diccionari perquè té un matís diferent de l’oficial malgastador. Sembla dita amb la boca menuda per no ofendre, com un advertiment que es fa no per criticar sinó per corregir. Gràcies a Llomillo per recuperar-la i gràcies al Pulmonet, un nou projecte d’art rural al Perelló, per fer de caixa de ressonància.
