És sabut per tothom que l’accés a un habitatge digne està esdevenint un greu problema. De fet, ja fa anys que és un tema de preocupació a grans ciutats com Barcelona o Madrid, però actualment també ho és a les nostres terres. En aquest sentit, el Govern central s’ha inventat un nou concepte que s’anomena zona del mercat residencial tensionat d’acord amb la Llei estatal 12/2023. Bé, no se l’ha inventat, l’ha copiat i adaptat d’altres països europeus.
Segons aquesta normativa, les comunitats autònomes poden declarar zones tensionades aquells municipis que compleixen aquestes condicions:
1. Que el cost de la hipoteca o del lloguer més el cost dels subministraments superi el 30% dels ingressos mitjans de la unitat familiar.
2. Durant els darrers cinc anys, el preu de compra o lloguer d’un habitatge hagi experimentat un increment acumulat de 3 punts percentuals per sobre de l’IPC.
La declaració de zona tensionada té una durada de tres anys, prorrogable anualment. De moment, la Generalitat ha declarat 271 municipis catalans com a zones tensionades on, de fet, hi viuen més del 90 % de tota la població catalana. Concretament, a les Terres de l’Ebre trobem Amposta, Móra la Nova, Móra d’Ebre, Santa Bàrbara, la Sénia, Roquetes, Tortosa, Alcanar, l’Aldea, l’Ampolla, l’Ametlla de Mar, Deltebre, Sant Jaume d’Enveja, la Ràpita i Ulldecona. Una de les mesures si es compleixen aquestes dues condicions és que es pot limitar el preu del lloguer.
Tanmateix, cal destacar que limitar el preu del lloguer és una pèssima política. És un pegat incoherent i populista que utilitzen les administracions per a tractar de solucionar el problema. Concretament, la regulació dels preus de l’habitatge només pot tenir un efecte positiu si va acompanyat d’altres mesures, les quals explicarem en el proper article, però que actualment no s’estan aplicant.
En economia hi ha una màxima que resa que les polítiques s’han d’avaluar d’acord amb els seus resultats i no en funció de la seva voluntat. Encara que tinc els meus dubtes, considero que la majoria dels alts dirigents polítics tenen la voluntat de fer més accessible l’habitatge, però limitar els preus tindrà uns resultats contradictoris. I no ho dic únicament jo. Per exemple, a Berlín es van limitar els preus del lloguer per a fer més accessible l’habitatge i aquesta mesura ha fracassat. A París també ha fracassat. A Suècia, de fet, hi ha una llista d’espera de cinc anys per a aconseguir un pis de lloguer. Per què no és una bona mesura limitar els preus? La resposta ens la dona la teoria econòmica. En un sistema d’economia de mercat o, millor dit, economia mixta com és el nostre, el preu té un protagonisme rellevant.
De fet, el preu és qui dona la informació als consumidors i productors del que han de consumir i del que han de produir. Per tant, si algú limita o regula el preu, deixa de funcionar correctament aquest flux d’informació. Concretament, limitar el preu en el cas de l’habitatge tindrà aquestes conseqüències:
1. El preu per m2 no disminuirà o ho farà amb poca intensitat, fet que no solucionarà el problema. Els propietaris decidiran no posar la vivenda al mercat o exigiran cobrar una part del lloguer en B.
2. En aquest sentit, s’incentivarà, encara més, l’economia submergida.
3. Envelliment del parc de vivenda, ja que els propietaris no tindran cap incentiu per a reformar aquestes llars. Per tant, això provocarà una pèrdua de qualitat dels habitatges.
Vull destacar, un altre cop, que regular els preus no és una bona solució a llarg termini. Però els conceptes llarg termini i política poques vegades van junts. Així doncs, quina és la solució?
Un mercat està format per la demanda (per exemple, gent que vol comprar o llogar una vivenda) i l’oferta (gent que vol vendre o arrendar una vivenda). Des de la crisi immobiliària i financera del 2008, l’oferta d’habitatge pràcticament no ha incrementat, en canvi, la demanda ha anat augmentant paulativament. Aleshores, aquí tenim el problema i, també, la solució. Poca oferta de pisos però molta demanda, es tradueix en uns preus elevats. I limitar el preu encara agreuja més aquesta situació: es redueix, encara més, l’oferta mentre que incrementa, encara més, la demanda. Traducció: preus encara més elevats, tot i que artificialment limitats. Per tant, la solució passa per incrementar l’oferta d’habitatge i/o desincentivar la demanda. Com? Ho explicarem al proper article, bé que alguns consistoris estan fent una gran feina.
