Actualment hi ha nous conceptes que han entrat a les nostres vides. Els nostres avantpassats segurament ho tenien més planer: generalment la vida era dura, es treballava molt per a sobreviure i calia tirar endavant, trampejar i sortir del pas com fos. Els pares o iaios que van passar la guerra, la gana de la postguerra, i la dictadura, es van enfortir de tal manera que són, o han estat, prou longeus.
Ara se’n diu resiliència, o la capacitat per afrontar amb èxit una situació desfavorable, recuperar-se’n, adaptar-se i seguir endavant positivament tot i les circumstàncies adverses. És a dir, adaptar-se a la realitat canviant.
Amb els anys, la nostra energia i fortalesa es debiliten (“ja no soc lo que era” es queixava ma mare), i mos hem d’adaptar a les noves realitats que van sortint: limitacions, malalties, canvis d’hàbits, restriccions, noves directrius… La societat també ho ha de fer.
Aquest mes de gener ha fet hivern. No hi ha hagut els dies de sol que el caracteritzen. Ha fet de tot: fred, vent, molta pluja, neu… Res no és com abans, i és que l’emergència climàtica ja és aquí. Fa un any, sequera; i veurem l’estiu.
Alcanar ha estat el primer municipi, jo diria que de l’Espanya autonòmica, en fer front de manera clara, decidida i valenta a la situació, amb un alt cos per a l’exalcalde Joan Roig. No ha fet com els municipis que perden sorra a la platja i la porten d’un altre lloc cada estiu en un acte estèril i car.
Aquesta flexibilitat afavorix l’adaptabilitat i la plasticitat, i a la llarga et dona autosuficiència i llibertat.
Aquest principi s’ha de portar i aplicar a tots els àmbits de la vida i la societat. També a la política i els serveis públics que s’han de gestionar, massa ancorats en esquemes rígids. Els pobles i ciutats creixen, pos caldrà ampliar l’oferta… i per tant s’ha de tindre una mira llarga, no de calendari electoral.
El caos de mobilitat, que porta tants anys, ha anat augmentat fins al paroxisme, quan ha petat tot i ja no s’hi podien ni posar pedaços. Han putejat tant Catalunya que se’ls ha vist el llautó.
Però hem de canviar el model: no val a fer inauguracions, el que s’ha de fer és mantindre el que hi ha. Imagineu que en un canvi de mandat, l’alcalde o alcaldessa dona compte als ciutadans de tot allò que s’ha fet, però també de l’estat de les coses que es gestionen: conservació de parcs, carrers, voreres, serveis… Per exemple, Amposta i Alcanar són els municipis que més aigua perden per fuites (un 60 % i un 56 %, respectivament), del total d’aigua que entra a la xarxa. Això és un disbarat i és insostenible.
Encara sobre mobilitat, hi ha un altre aspecte. Per exemple el que s’ha fet a bona part de les Terres de l’Ebre amb el transport públic amb línies regulars d’autobusos a un cost econòmic. Subvencionat, com ho està el de Madrid o Barcelona: tenim els mateixos drets! Per exemple, a Orta hi ha diversos serveis diaris de pujada i baixada, això frena el despoblament; no passa el mateix a la Fatarella, la qual cosa dificulta la revitalització del municipi, si no es garanteix una bona comunicació: la mancança és una oportunitat, una tasca pendent de millora.
També hem d’exigir a les administracions públiques competents les eines per a fer-ho. A més, vivim en un món globalitzat i en xarxa, no podem estar en illa, ni que Illa no mos pose al dia per poder-nos adaptar a la realitat canviant. Fa nou anys es respirava l’ambient per la independència, ara sembla que és Madrid qui mos desconnecta, a base de no invertir ni gastar.
Tot el que vivim, en un futur serà matèria per la fira Tresorantic, que el proper cap de setmana celebrarà la segona edició. Pensem-hi. Reivindiquem. Queixem-nos. Exigim. A l’única realitat que no ens hem d’adaptar ni acceptar és el feixisme emergent.
