Divendres passat vàrem acomiadar a Manolo Siurana a l’església de la Raval de Cristo, un d’aquells homes que quan els coneixes deixen petjada pel seu magisteri. Gràcies per tant Manolo. Us preguntareu si érem amics, si la nostra relació d’amistat venia de molts anys enrere, si ens unien lligams familiars, si havia estat un amic dels meus pares… Res de tot això, us explico una breu història.
El maig del 23 la campanya de les municipals fou, com totes, intensa i esgotadora. Sobretot aquella tradició tan nostrada d’anar casa per casa, porta a porta, deixant programes i paperetes amb certa actitud invasiva que sempre he criticat, però que la gent reclama amb la finalitat de mantenir la distància curta i la crítica sobre la gestió i el programa presentats. Un gran exercici de democràcia directa, un test de l’estat d’ànim del veïnat que no té preu, sobre el que no hi ha demoscòpia que pugui afinar més. Allò que reculls de la gent del carrer —lo bo i lo dolent— s’ha de repensar, no és gratuït ni pot caure en l’oblit. Mariano Gil i jo vàrem recórrer els disseminats en aquelles dos setmanes, parlant en tothom i escoltant-los en les seves queixes i demandes. El ritual sempre era el mateix, a les 10 h trobada al de Maria José —La Palmera—, allà es comentava l’ordre del dia i s’afegia un contertulià a la taula, Manolo Siurana.
Recordo un Manolo de mal humor, enfadat amb el món, molt desencantat amb els polítics i mirant-me de reüll amb certa desconfiança; el seu malestar anava minvant a mesura que els glops del tallat l’hi escalfaven la llengua i la gola. A partir d’aquí la cosa canviava, de la seva conversa rica i detallista en vaig extreure els millors consells per a suportar la campanya i caminar per la vida. Eternament agraït.
Manolo demanava dos coses i no en va aconseguir cap, un cent per cent de frustració que, de vegades, ens pot explicar tanta desafecció a la política, fins i tot, a la més propera. Sempre preocupat per la inexistència de pluvials al seu carrer, Mossèn Samuel, que li decantaven tota l’aigua a la seva façana amb les humitats corresponents quan hi ha aiguats i, les dificultats d’accés a l’habitatge quan la pluja ho deixa tot impracticable. Preguntats els tècnics municipals ens diuen que no hi ha possibilitat per les dimensions del carrer, l’Alcalde i jo parlem en Manolo intentant explicar allò que no vol i no pot entendre.
Intento fer-li veure la possibilitat de tramitar un ajut públic per a eliminar barreres i millorar els accessos a persones amb mobilitat reduïda però, molt amablement, me diu que és massa feina i ell no ho veu. També demana un accés en rampa a la plaça Pare Cirera, el demana a la part oposada a l’existent perquè és la que toca a casa seva i no pot donar la volta a tota la plaça per a posar-se a l’ombra de les moreres. Tampoc; el no per resposta. Després ens omplirem la boca aprovant mocions per a eliminar les barreres arquitectòniques a Roquetes. En fi, Manolo, zero de dos; he de demanar-te perdó per no haver estat capaç d’ajudar-te, i mira que ho vaig intentar…
Igual que Delibes en escriure El disputado voto del señor Cayo a lo que avui es coneix com la España vacía (Sergio Del Molino), Mariano i jo vam intentar fer veure a Manolo que el vot és la palanca de canvi més poderosa de la que disposem els ciutadans. No sé si l’objectiu va ser assolit. Encara que a mi, més que Delibes, Manolo em fa venir a la memòria els versos de Machado a He andado muchos caminos: “Son buenas gentes que viven, laboran, pasan y sueñan, y en un día como tantos, descansan bajo la tierra”.
