Vivim en una època líquida, com la va descriure el sociòleg Zygmunt Bauman: les certeses d’altres temps es fonen i el sòl sota els peus esdevé inestable. Allò que havia sostingut la vida col·lectiva (la família, la religió, la comunitat, les institucions) s’ha anat desfent fins a convertir-se en fragments dispersos. Naveguem en un mar d’incertesa, on els punts de referència s’esvaeixen i la brúixola col·lectiva sembla haver perdut l’agulla.
En aquest escenari, tot pren un aire de provisionalitat. Les feines són fràgils i temporals; les relacions, sovint més breus que el rastre d’una imatge compartida; i la política, un reflex intermitent més pròxim a l’espectacle que al compromís cívic. El valor suprem és adaptar-se, ser dúctil, reinventar-se sense pausa. Però aquesta exigència de flexibilitat, que es ven com a llibertat, porta associada una fatiga profunda: viure atrapats en un present que reclama novetat constant i no concedeix repòs.
Perdre el nord té conseqüències existencials. La llibertat, sense marcs sòlids, es transforma en angoixa. El jo ja no és una identitat arrelada, sinó un projecte infinitament reconfigurable. La promesa d’autonomia es converteix, sovint, en obligació de reinventar-se. Som allò que sabem mostrar, allò que podem consumir, allò que projectem a l’instant. Però què queda quan cau la pantalla? Què hi ha més enllà del corrent incessant?
La cultura, que hauria de ser refugi i memòria, també es veu arrossegada per aquesta dinàmica. Els llibres passen a gran velocitat pels catàlegs digitals sense temps de madurar en els lectors; la música es redueix a fons sonor; l’art circula com imatge efímera sense context. L’experiència cultural, que havia de donar densitat i sentit, és engolida per la immediatesa. És un símptoma clar del nostre temps: allò que hauria de durar esdevé passatger.
Tanmateix, no tot és pèrdua. El vertigen ens obliga a formular preguntes que abans potser quedaven amagades. Quin és el nostre nord? Què volem que perduri més enllà de l’efímer? La filosofia i la literatura ofereixen respostes suggeridores. Simone Weil parlava de la necessitat d’arrelament com a condició bàsica de l’ànima. Hannah Arendt recordava que el món només existeix en la mesura que som capaços de deixar-hi obres que resisteixin el pas del temps. Charles Taylor insistia que la identitat requereix marcs forts i no sols opcions transitòries. Són veus que, des de diferents angles, apunten a una mateixa idea: la persona necessita solidesa enmig del moviment.
“Aquesta exigència de flexibilitat, que es ven com a llibertat, porta
associada una fatiga profunda: viure atrapats en un present que
reclama novetat constant”
Recuperar aquesta solidesa no vol dir refugiar-se en dogmes antics ni en fonamentalismes excloents. Significa atrevir-se a construir noves formes d’arrelament. Potser passa per gestos senzills, gairebé contraculturals: llegir un poema amb calma, habitar la natura sense pressa, crear comunitats que ofereixin suport i sentit més enllà de la immediatesa digital. Reaprendre a aturar-se, a escoltar, a compartir. Donar durabilitat al que sembla lleuger i densitat al que és fugaç.
En definitiva, la societat líquida no ens condemna necessàriament al naufragi, però ens col·loca davant d’una cruïlla. O ens deixem portar per la inèrcia, resignats a l’absència de rumb, o bé cerquem noves brúixoles que ens permetin caminar plegats. No serà fàcil: exigeix repensar la cultura, la política i la vida quotidiana des d’una altra escala de valors. Però és precisament en temps de tempesta quan més falta fa l’art de la navegació. I, com recorda el vell proverbi, cap vent no és favorable per al mariner que no sap cap a on va.
