Durant dècades, molts ajuntaments han preferit tallar cintes a piscines, pavellons o rotondes en lloc de fer allò que no dona vots: destinar diners en canonades, clavegueram o desaigües. El problema és que les obres invisibles no lluïen a la foto. Però el temps ha canviat: els aiguats ja no són excepcionals, sinó habituals i cada cop més intensos. I el que es podia ajornar ara es paga amb carrers convertits en torrents, veïns incomunicats i serveis públics col·lapsats.
L’últim temporal al Baix Ebre i al Montsià ho ha tornat a demostrar: massa municipis depenen encara d’infraestructures precàries incapaces de resistir l’embat del clima. Sí, hi ha consistoris que han fet els deures, però les actuacions arriben tard i amb comptagotes, supeditades a unes ajudes que tarden anys a resoldre’s. El cercle és pervers: es demanen fons després de cada desastre, la burocràcia s’eternitza i, quan finalment es construeix, ja ha arribat el següent aiguat.
Mentre alcaldes s’afanyen en sortir a les càmeres presumint d’obres que han “evitat mals majors”, els ciutadans continuen patint una gestió que va sempre a remolc. I la culpa no és només municipal. Endesa ha tornat a fallar amb talls de llum de més de deu hores, deixant famílies vulnerables en una situació indigna d’un país que es vol dir modern. Quan el subministrament elèctric s’ensorra cada cop que plou fort, l’excusa de les avaries ja no cola.
Dir que “no hi ha recursos” és insultant: recursos n’hi ha, però es gasten en política de façana. El Delta i l’interior del Montsià necessiten inversions estructurals i coordinació real entre administracions. Seguir ajornant decisions només garanteix que el proper aiguat ens torne a mostrar la mateixa postal: carrers inundats i autoritats improvisant declaracions d’urgència. El canvi climàtic no espera. La pregunta és si els responsables canviaran el xip o si haurem de seguir fent la mateixa comèdia cada vegada que ploga fort.
