Malgrat la crida al diàleg i al consens en temes estratègics per al territori, que de manera reiterada ha fet darrerament el Delegat del Govern a les Terres de l’Ebre, Albert Salvadó, tinc la sensació que enlloc d’avançar en aquesta línia, cada vegada més, anem en el sentit contrari. “A recules com los crancs”, que dirien al meu poble. El tacticisme polític de curta durada i la política de campanar -pròpia del localisme més arcaic- tornen a dominar l’escenari polític a casa nostra. Tots ens omplim la boca del que succeeix a altres territoris on se sol fer un front comú amb aquells temes veritablement importants per a la ciutadania. El cas de Girona o el de Tarragona-Reus diuen que serien els exemples a seguir. Però a l’hora de la veritat aquí cadascú estira la corda cap al seu cantó en busca de redit electoral. Seria fàcil trobar exemples -recents i no tant- sigui de l’àmbit de les infraestructures, en qüestions mediambientals, dels serveis sanitaris, d’implantació industrial o fins i en polítiques d’ocupació o culturals. Cadascú de vostès segur que ara mateix ja deuen estar pensant en algun cas.
Sigui com sigui ja són massa les oportunitats perdudes que com a territori hem hagut de lamentar com a conseqüència d’aquest capteniment. I ara mateix ens trobem en una d’aquelles cruïlles històriques, que de manera cíclica es van repetint, en que ens hi juguem molt. La millora de les infraestructures de comunicació (carreteres i trens), el futur del delta de l’Ebre, el dia després del tancament de les nuclears, el futur nou hospital de referència, l’ampliació dels estudis universitaris, els reptes que ja planteja el canvi climàtic … I davant d’això trobem als nostres representants discutint si en aquella actuació fa més el Ministeri que la Conselleria; si els “nostres” serveis de rehabilitació els traslladen a un altre municipi; si el polígon és més nostre que vostre; si el traçat de la carretera ha de passar més prop del meu terme municipal que del teu; si els més actius turístics són millors, si em pertoca una subvenció més alta que als altres … Una situació lamentable, agreujada encara més per les enrevessades batalles entre governs i oposicions municipals que, sincerament, tret del morbo que poden tenir a les xarxes, comencen a cansar una mica.
És cert que les continuades comtesses electorals i les esgotadores campanyes corresponents, no ajuden. Però també és cert que deixant de banda els abrandats discursos propis d’aquests períodes -fins i tot justificables- no s’hauria de perdre de vista el bé comú. Tampoc hem de caure en l’etern discurs victimista ni en les odioses comparacions entre territoris. Crec que, en bona mesura, serem allò que vulguem ser. Però òbviament, per això cal tenir clar cap a on volem anar. I quan ho sapiguem unir esforços en aquella direcció. I pregunto: existeix projecte de territori ? Estem convençuts de formar part d’una mateixa realitat ? Hem deixat ja de mirar de reüll el nostre veí ? Em desencoratja pensar que la resposta monosíl·laba a aquestes qüestions seria un NO rotund.
Seria injust no reconèixer que, de tant en tant, partits i institucions fan un intent per acostar posicions. I ningú sap ben bé per quin motiu tot acaba desbaratant-se. Ni els pocs exemples de mancomunació de serveis que tenim a l’Ebre -com ara el COPATE- aixequen una unanimitat plena. Senyores i senyors polítics ebrencs: o anem tots a una, o no ens en sortirem.
