Carles Ibáñez (Santa Bàrbara. 1963) és biòleg i ha sigut un dels referents territorials en el plantejament de propostes per a blindar ecològicament el tram final de l’Ebre i el Delta. Ara lidera l’activitat al Centre en Resiliència Climàtica, amb seu a Amposta, d’Eurecat, el principal centre tecnològic de Catalunya. En esta conversa alerta sobre la velocitat dels efectes del canvi climàtic i la falta de fermesa de les administracions per a combatre’l.
Venim d’un estiu amb temperatures extraordinàriament altes i moltes onades de calor. Com ho hem d’interpretar?
Els experts ja fa dècades que diuen que el canvi climàtic s’anirà accelerant i el que abans era excepcional, s’anirà convertint en normal, fins al punt que no podrem parlar d’onades de calor. Les temperatures extremes seran la normalitat.
Això pot afectar moltíssim a la vida diària de les comunitats i a les persones més vulnerables. Ja sentim a parlar de confinaments climàtics. Fins on arribarem?
En països com Índia, Pakistan, Iran, els governs ja confinen a la gent a casa durant períodes de temperatures extremes, pel perill que representen per a la salut i per a la pròpia activitat laboral. Hi ha un impacte molt gran sobre l’economia. Aquí també pot arribar. Ja els incendis a gran escala, com hem tingut este estiu, impliquen limitacions d’accés a la faena, confinaments municipals o problemes de salut per inhalació de fum. Cada vegada viurem més situacions d’emergència. També pot passar, com ha passat a Itàlia, que amb temperatures extremes, la gent se quede a casa amb l’aire condicionat i el sistema elèctric col·lapse. Els refugis climàtics amb energia independent de la xarxa tindran una capacitat molt limitada.
Cada tardor hi ha més tempestes i són més violentes.
També és greu, però no dixa de ser més localitzat, i després del que va passar amb el Gloria o a València, hi ha més consciència de la necessitat d’alertar a la població amb temps. Poden haver-hi danys a infraestructures, però si ho fem bé, els danys a les persones seran més limitats. En canvi, l’impacte de les temperatures extremes i totes les seues derivades, cada vegada serà més difícil de gestionar.
L’onada d’incendis a la península Ibèrica és també imputable al canvi climàtic?
Hi ha incendis de sisena o setena generació que només se donen quan hi ha condicions extremes de temperatura elevada, humitat baixa i vent. Aleshores, és fàcil que el foc comence i gairebé impossible d’aturar. Les capacitats d’extinció estan molt limitades.
No hem sigut conscients d’este ventall d’efectes negatius que cada vegada s’obri més.
No som conscients o som poc conscients, i els governs, que ho haurien de ser, perquè tenen la informació, no estan actuant amb la fermesa que cal per a preparar-se per a situacions de crisi ni per a reduir els gasos d’efecte hivernacle, que al cap i a la fi són els causants de tot això.
Catalunya és una de les regions del món que més s’escalfa?
És un dels punts de la zona temperada del planeta que s’està escalfant més ràpid i anem cap a escenaris de 3 o 4 graus més de mitjana a finals de segle. És una barbaritat. Les màximes podrien augmentar 6 o 7 graus, amb la qual cosa podríem començar a pensar en temperatures de més de 45 graus o properes als 50 i en situacions totalment crítiques. Poca broma. Els experts som pessimistes perquè no s’està fent la faena i els efectes se multiplicaran.
Quines mesures, conegudes o no, se poden prendre?
Hi ha dos blocs de mesures. D’una banda, solucionar el problema, que vol dir reduir emissions, cremar menys petroli, gas i carbó. Això és el 90 % del problema. Cal electrificar, impulsar les energies renovables i consumir menys energia, perquè es dona la paradoxa que tot i multiplicar la generació amb renovables, el consum d’energia del planeta seguix augmentant, de manera que encara augmenta més la producció basada en energies fòssils que la producció amb renovables. No estem solucionant el problema. Només en reduïm l’augment. La realitat avui és que el 87 % del consum energètic global procedix d’energies fòssils. L’altre bloc de mesures passa per abordar les conseqüències, adaptar-nos, perquè no tenim més remei, a les onades de calor, als incendis, als aiguats, a la pujada del nivell del mar, a l’escalfament de l’aigua dels oceans i els efectes sobre la pesca, l’aqüicultura, el turisme. Hi ha milers de mesures d’adaptació, en funció de cada lloc concret. Si no t’adaptes, arribarà un punt que les empreses d’assegurances no t’asseguraran l’empresa, els cultius o la casa propera a la costa o a un barranc, i t’hauràs de menjar els impactes que els governs no han sabut anticipar i planificar. Si no fem una adaptació adequada, arribarà un punt que els efectes del canvi climàtic no seran assumibles, ni per part de l’Administració pública ni per part de les asseguradores.
Quin paper té el Centre en Resiliència Climàtica d’Eurecat?
Intentem aportar el nostre granet de sorra, en conscienciació o en innovació de solucions d’adaptació i mitigació. Estem treballant en bateries més eficients o en la millora de materials aïllants per a la construcció. També treballem en solucions basades en la natura per a l’adaptació de la costa o en mesures per a reduir les emissions dels arrossars.
La innovació aplicada al delta de l’Ebre, en què es pot traduir?
Proposem canvis en la gestió de l’aigua als arrossars, amb eixugades o incorporant la palla més tard, per a evitar que es descompose anaeròbicament i genere molt de metà. Són pràctiques senzilles que els pagesos podrien implementar, amb compensacions econòmiques per part del sector privat. També s’ha de reduir el consum d’aigua, perquè cada vegada pot ser més freqüent la limitació d’aigua per al cultiu de l’arròs. En gestió de costes, estem en projectes europeus per a veure com podem restaurar els sistemes de platges, dunes i aiguamolls, per a què siguen una barrera efectiva davant dels temporals i de la pujada del nivell del mar. Si no, passarà com a la Marquesa, on la costa ja no pot defensar el que hi ha darrere. I també és molt important aportar sediments per a repujar el nivell dels arrossars.
Ha parlat de compensacions des del sector privat. Qui paga els crèdits de carboni?
Les empreses emissores que estan obligades per normativa i han d’anar al mercat de crèdits arran dels acords de París o les que s’han fixat objectius interns de reducció d’emissions amb mecanismes o crèdits voluntaris. Això ja s’està aplicant de forma bastant generalitzada en el camp de l’arròs a Xina, l’Índia i en algun lloc d’Estats Units, però a Europa encara no.
Esteu treballant en un projecte que es diu Blaucat. En què consistix?
Estem fent un estudi per a saber quant carboni tenim emmagatzemat als sistemes litorals de Catalunya, per a incrementar-ne la capacitat de captura. Són sistemes capaços d’emmagatzemar al sòl més carboni que els boscos. Són molt efectius per metre quadrat, tot i que la superfície és molt més limitada. Volem vore quants aiguamolls perduts en el passat se poden recuperar, ja que hem destruït al voltant del 80 % de la superfície d’aiguamolls. Els aiguamolls també poden servir per a recuperar biodiversitat.
Les previsions per al Delta són cada vegada més pessimistes?
A llarg termini, sí. A curt termini, no tant, perquè a llocs com Holanda o al delta del Po s’ha demostrat que es pot viure per sota del nivell del mar, amb dics de protecció. Estem implementant les guardes costaneres de les badies; el Pla Delta pot reforçar les platges i els sediments, repujar el terren. Si a finals de segle el nivell del mar puja un metre, encara es pot viure fins a dos o tres metres per sota del nivell del mar. Haurem de fer aportacions de sorra a la Marquesa o a Buda, però podem mantenir un Delta semblant al que tenim durant este segle XXI. Altres llocs de la costa, amb platges que s’estan perdent, passejos marítims i línies de tren, ho tindran més complicat. Més enllà, tampoc no estem en condicions de pensar què farem el segle XXII.
Si s’actua, se pot evitar la pujada del nivell del mar prevista per al segle vinent?
Si s’actués de forma contundent en reducció d’emissions, en el pròxim segle s’haurien de fer menys coses que si no s’actua. Parlem d’un efecte molt retardat en el temps, perquè així com la temperatura de l’aire augmenta de forma immediata quan incrementen les emissions, per a traslladar-ho a tota la columna d’aigua d’un oceà o a tota la massa d’aigua d’una glacera i provocar l’augment del nivell del mar, han de passar dècades. Ara bé, després s’accelera. Té un efecte exponencial. Una volta desencadenes el desgel de Groenlàndia, no hi ha qui ho ature, encara que aleshores reduïsques emissions. I com que l’efecte és retardat, podem tindre la percepció que no és un problema, de moment, tot i que ja ho és, perquè ja hi ha molts ajuntaments de la Costa Daurada que estan desbordats arran d’una pujada del nivell del mar de 20 centímetres.
Quin marge tenen les administracions locals i territorials per a fer polítiques de prevenció i adaptació?
La pilota està a la teulada de les administracions del lloc en qüestió, és a dir, locals, catalanes i espanyoles. Han de treballar conjuntament per a vore què es fa en un tram de costa, un barranc o una ciutat. L’adaptació és local, a partir de l’anàlisi de les zones més exposades. La qüestió és invertir-hi, de forma sostinguda en el temps i amb una planificació a mitjà i llarg termini. Això no s’està fent amb l’ambició que caldria, per a evitar que en uns anys ens hàgem d’adaptar als incendis fugint del poble. Això és una reacció desesperada, no una adaptació. Pel que fa a la reducció de les emissions contaminants, la responsabilitat és sobretot dels estats, però de moment molts no són capaços ni d’aplicar els acords de les cimeres globals. La Unió Europea suposa un 7 % de les emissions mundials. Si Xina, els Estats Units o l’Índia no es posen les piles, seguirem amb les emissions disparades.
