Fa uns dies, vaig sortir a comprovar la temperatura moral del país, allò de l’“entregent” que deia Pla: veure si la gent encara se saludava, si s’entretenien a conversar, si somreien o es miraven de reüll. En determinades zones, això últim estava assegurat, però per allà on vaig passar les tres primeres actituds, en general, eren les predominants.
Així, vaig tornar al Delta -a la Cava (ara Deltebre)-, on Josep Bertomeu “Polet”, que hi va néixer el 1944, presentava la seva autobiografia Lo Pas de l’Ebre, publicada per Onada Edicions, de Benicarló, amb participació del seu fundador i director, el filòleg Miquel Àngel Pradilla, l’historiador Jordi Gilabert, un servidor i, és clar, el mateix autor, una mica nerviós, però íntimament satisfet de la gentada que hi acudí: al capdavall eren els seus paisans en nombre de cent cinquanta, segons van dir els baròmetres oficials.
Homes, dones, grans i xics, tots amb aquell bon aspecte que donen les ventades sobre la plana d’aigua i fang, conreada de sempre amb esforç físic, que dóna a l’expressió verbal una vivacitat inigualable. Vaig veure el poble treballador en moviment, amb totes les accepcions que vulgueu a l’hora de definir “poble” i “treballador”, uns termes que eren més explícits en la infantesa i joventut de “Polet” -finals dels anys 40 i els 50- i que ell enyora, perquè van ser -tot i dictatorials- els temps d’un Delta en què tot es feia a mà, amb eines controlades, amb els animals sirgant pels arrossars, amb les portes de casa obertes, amb el suport veïnal mutu, amb els llaguts baixant per l’Ebre i amb una naturalesa en estat arcàdic.
Aquella simplicitat vital, dignificada per l’autosubsistència del treball, va començar a ser modificada a fons -modernitzada, que en deia el Règim franquista i els seus associats del benefici econòmic a costa de tot- a finals dels anys 60, quan l’economia familiar agrària va començar a ser desplaçada, destruïda i substituïda pels monopolis de l’alimentació, que introduïren – un cop la pagesia emigrada a les ciutats- els grans hipermercats, d’igual forma que les elèctriques (al costat de Franco durant i després de la Guerra Civil) projectaren grans embassaments en previsió de futurs transvasaments per acumular més consumidors a les capitals.
El món que va estimar “Polet” s’afonava i ara, als seus 79 anys, el recorda: els llaguts van ser retirats; l’estació del carrilet Tortosa- la Cava, enderrocada; molts emigraren; els preus dels aliments pujaren, però no els de qui els produïen; en fi, el temps s’accelerà per a produir més quantitats per a l’exportació.
Fets similars es produïren, al mateix temps, en altres contrades rurals del país, com aquest Baix Camp interior d’Alforja, on vaig acudir a la presentació del Llibre-Àlbum Germans només de flors i cants (textos i fotos, magnífic), dedicat a un homenot de la postguerra, Josep Fusté (1928- 1978), pagès, excursionista, difusor de la cultura catalana, músic, poeta i excel·lent fotògraf, com s’observa en les dues-centes fotografies en gran format (d’un total de sis mil negatius), rescatades i digitalitzades per Marc Barceló, productor cinematogràfic (amb estudis a l’Escola Basca de Cinema, amb Elías Querejeta), al costat de veterans de l’Ateneu Cultural “Josep Taverna”, d’Alforja, com el pintor i estudiós de la toponímia i onomàstica, Miquel Salvadó Jassans, gran amic i col·laborador que fou de Fusté.
Jornada entranyable, també amb molta gent que vaig retrobar (Andreu Ferré, Gerard Salvat i Montserrat Rull, el dit Jassans i Agnès Padró, Antoni Cisteró i Isabel Saludes -que presentà, amb Marc Barceló i Àngel Martorell, el citat gran volum-, Alfons Barceló i Carme Tost Asens, etc., tots els quals molt actius, en diverses disciplines, en el redreçament general d’aquest poble, que va veure pintar, abans de la guerra, el genial Joaquim Mir, que va veure néixer el llatinista Joaquim Balcells (traductor de la Bernat Metge) i, entre altres, ara fa cent anys, el sacerdot, teòleg i activista de l’obrerisme cristià, mossèn Josep Asens (1923-2015), amic del canonge Joan B. Manyà, i dels poetes Ventura Gassol (a qui visitava a Suïssa), Ramon Muntanyola i Xavier Amorós. Tot un historial.
