La filòloga tarragonina Marta Matas Roca ha aconseguit a través de Sebastià Juan Arbó la resurrecció literària de Fiódor Dostoievski a Catalunya i més concretament a la comarca del Montsià. En efecte, el seu assaig literari “De la realitat viscuda a la ficció narrativa” és un enlluernant estudi de l’autor de la Ràpita a través dels dos cicles de l’Ebre, el primer format per les novel·les Terres de l’Ebre, Camins de nit i Tino Costa; i el segon, per Entre la terra i el mar, La tempestad i La masia.
De fet, quan Arbó arriba a Barcelona l’any 1930 —després d’un primer intent fallit el 1927, en què les coses no li van anar bé i va tornar a Amposta amb els seus pares—, els crítics literaris del moment creuen que hi ha una certa connexió entre Arbó i l’escriptor rus i l’anomenat el petit Dostoievski, ja que els personatges arbonians de la primera època mostren uns caràcters similars entre els dos escriptors.
Per a comprendre tant a Dostoievski com a Arbó hem de recórrer a les vides dels dos escriptors, ja que tant un com l’altre van passar moltes dificultats en determinats moments de les seves vides. Dostoievski patia d’hemorroides i li era impossible, de vegades, estar dret o assegut. Mentre a Amposta, durant les fetes , la joventut es diverteix i els carrers s’inunden d’alegria, Arbó es queda a casa del seus pares llegint o escrivint, i tot combinat amb el seu treball d’oficinista a casa de la família Carvallo, amb 13 anys i la Primera Guerra Mundial a punt d’esclatar. La visió que té dels amos dels arrossars i el tracte que donaven a molts pagesos el va afectar i li va servir per a introduir aquesta visió a la seva novel·lística. Qualsevol lector es pot adonar del pessimisme que inspiren molts dels personatges de les primeres obres. Encara així, després de la Guerra Civil segueix en aquesta línia i ho transmet, també, en les tres obres dedicades a la novel·la urbana que tenen Barcelona com a protagonista.
Després de tants anys de la seva mort, Dostoievski continua despertant l’interès entre molts lectors i, el que és més important, entre molt de jovent, sobretot per la seva obra Les nits blanques, que és la novel·la de la seva joventut, i és que els personatges més importants de bona part de la seva obra són joves, alguns d’ells desconcertants i imprevisibles (Raskólnikov a Crim i càstig). Molts dels seus protagonistes van a la recerca de la seva identitat, ja que el desarrelament forma part de les seves vides. Marta Matas fa un estudi molt complet sobre la personalitat d’Arbó i molts d’aquests personatges arbonians tenen quelcom en comú amb l’autor rus: com els éssers marginats estan pertorbats psicològicament i això relacionat amb la bogeria. En definitiva, Matas presenta al lector la figura de Dostoievski amb al·lusions a l’alter ego de Memòries del subsol i tampoc s’oblida de Sartre i, sobretot, d’Albert Camus i l’existencialisme. Les afinitats amb Rússia no s’acaben aquí, ja que el protagonista de L’inútil combat arriba a Moscou fugint d’ell mateix, i malalt amb la seva soledat, des de la seva cambra veu com la gent celebra l’aniversari de la mort de Lenin, amb la tribuna que havien alçat a la plaça Roja, als edificis del Kremlin. És interessant observar, també, l’amistat d’Arbó amb el polític i traductor Andreu Nin, que, tal vegada, devia influir en l’obra arboniana. Tot i que d’ideologies diferents, hi havia un respecte mutu entre ells, amb una anècdota que mereix ser coneguda pels lectors. Palau i Fabra recordava que, el 1935, en un acte a Proa quan parlaven de llibres prohibits, Andreu Nin li va dir que L’inútil combat s’havia d’haver prohibit “perquè a la vida no n’hi cap de combat inútil”.
Marta Matas fa un estudi molt complet sobre la personalitat d’Arbó i molts d’aquests personatges arbonians tenen quelcom en comú amb l’autor rus
Andreu Nin va ser el principal traductor de moltes obres russes traduïdes al català, ja que durant la seva estada a Moscou com a delegat al Primer Congrés de la Internacional Sindical Roja i la seva presumpta implicació en l’assassinat d’Eduardo Dato impedí que tornés a Barcelona i acabà vivint deu anys a Moscou, entrant en contacte amb la llengua i literatura russes, havent de recórrer a la traducció per a poder viure dignament. D’aquesta forma, entre 1929 i 1936 va traduir a Dostoievski (Crim i càstig), Lleó Tolstoi (Anna Karènina), Anton Txékhov (Una cacera dramàtica) i altres autors russos. No resulta estrany que Arbó, a part de l’amistat amb Nin i el seu nexe amb Dostoievski pogués llegir les traduccions del polític del Vendrell, ja que possiblement era l’únic traductor del rus al català a la dècada dels 30 del segle passat i passant a la Història de la cultura catalana com un gran traductor. Arbó va traduir també a Alexander Puixkin (Borís Godunov) d’una versió francesa.
L’Ajuntament de Barcelona li va dedicar a l’Andreu Nin la biblioteca de Ciutat Vella, molt cèntrica, a tocar de la Rambla. Com a conclusió, podem dir que Sebastià Juan Arbó, a través de molts dels seus personatges, manté un nexe amb molts de l’autor rus en obres com L’inútil combat i Hores en blanc, pioneres de l’existencialisme a Catalunya.
