La reintroducció de l’Avant entre Tortosa i Barcelona és, en teoria, una bona notícia. Ens prometen escurçar el temps de viatge i millorar les connexions, però la realitat és molt diferent. Només tindrem un tren d’anada i tornada al dia, durant cinc mesos, per resoldre el problema puntual de les obres al túnel de Roda de Berà. I després, què? Mentre la resta de Catalunya gaudeix de connexions ràpides i freqüents, aquí, a les Terres de l’Ebre, viatjar a Barcelona segueix sent un maldecap. Des d’Ulldecona, per exemple, el trajecte pot durar més de quatre hores, una eternitat. És increïble que sigui més fàcil arribar a Madrid que a la capital del nostre propi país.
Aquest no és un problema nou. Des de fa dècades, les Terres de l’Ebre han estat oblidades en qüestions d’infraestructures. Sí, l’Avant ens farà el viatge una mica més curt, però una sola freqüència diària no ens treu del forat. Hi ha pobles com Ulldecona que ni tan sols gaudiran d’aquesta millora. I, mentrestant, ens anem allunyant més i més.
Cada dia que passa, les Terres de l’Ebre estem més lluny, i no només en quilòmetres. Les decisions que es prenen des de les institucions ens deixen enrere, i la sensació d’abandonament creix. Aquestes mancances ens afecten de manera real i profunda: menys opcions laborals, més dificultats per estudiar fora, menys oportunitats per prosperar. I el pitjor de tot és que sembla que no importa. És com si ens resignéssim a ser “catalans de segona”, a viure més lluny, no només físicament, sinó també socialment i econòmicament. Però no hauria de ser així, i no ens ho hauríem de permetre.
És moment de preguntar-se: per què la nostra regió sempre sembla estar a la cua de les prioritats? No és només una qüestió de quilòmetres, sinó d’oportunitats. Fins que no es posi fi a aquesta marginació, els ebrencs seguirem sent, de facto, “catalans de segona”.
