ENTREVISTA // Vostè es dedica al transport per carretera.
Soc transportista. Que és camionera, però més fi.
Em diu que acaba d’arribar de viatge.
De Nantes (França). He anat a portar-hi plantes. Però durant l’última setmana també he estat a
Madrid i Tarragona.
Transportant què?
Embolcalls de magdalena, brossa reciclada…
Quina mercaderia mou?
La que cap en un tràiler. Arbres, bobines de cables, matalassos, lots de Nadal… excepte coses que han d’anar en fred.
I per quins països viatja?
Principalment Espanya, Portugal, Itàlia, França, Bèlgica i Anglaterra.
Com s’hi va posar, en este món?
Mon pare era camioner i treballava per a la Cambra Arrossera. Però va emmalaltir i, en pocs anys, va morir. No vaig voler dixar perdre la targeta de transport. Em vaig treure el títol -mot ràpid, per cert- i em vaig comprar un tràiler. I a la carretera.
Als pares, els agradava la idea?
No gens. Mon pare deia que no era feina per a mi. I ma mare encara ho diu ara. Jo havia portat un bar a la Cava i, en morir el pare i tenir els meus fills una mica més grans, vaig pensar que era un bon moment per a fer el canvi. Ara mon fill, que té 15 anys, diu que també vol seguir l’ofici.
L’acompanya en els viatges?
Durant les vacances. I m’ajuda a fer el manteniment del tràiler. El disseny exterior me l’ha fet ell. La cabina del camió porta un centenar de llums. De nit és un espectacle.
Diu que la seua estrena a la carretera va ser una mica accidentada.
El meu primer viatge va ser a Anglaterra. Vaig trobar neu i em vaig quedar atrapada. El començament va ser dur. Quan vaig pujar al camió per primera vegada, sabia portar-lo, però no tenia gens de pràctica. Cada vegada que enculava a un moll, mareta meua, pensava: ai, que no entro. Però a la cooperativa on treballo, Cotrat, he tingut sempre bons companys que m’han ajudat a tirar avant.
Amb els quilòmetres que porta a l’esquena deu tenir un bon grapat d’anècdotes.
Anglaterra altre cop. Sempre em passen coses, allí. Després de fer nit, ja a la frontera amb França, els gossos van alertar els gendarmes que passava alguna cosa al remolc. En obrir la lona, van sortir 8 jóvens immigrants. S’hi havien introduït mentre dormia. No vaig sentir absolutament res.
Què va passar amb ells?
Van baixar i els van retenir. En aquella frontera estan bastant acostumats a estes situacions.
No li van demanar explicacions?
Era prou evident que jo no en tenia ni idea que tenia vuit persones dormint entre els matalassos que transportava. Si m’agafen a Anglaterra, potser hauria tingut problemes.
El seu és un ofici solitari.
Molt. Sobretot quan fas internacional. Perquè no coneixes ningú. La meua és una vida de soledat. Gens apta per a qui vulga tenir una família.
Però li agrada.
Hi estic enganxada. Quan porto una setmana sense pujar al camió, m’agafen basques. Ara que ja porto uns anys dalt del tràiler, m’ho passo molt bé. Perquè em sento cada dia més preparada i més segura. I és esta sensació de ser una professional tan competent com un home el que més feliç em fa.
Els hòmens continuen sent els amos de la carretera.
Per Espanya sí. Quan entro en algun aparcament, encara he de sentir mirades d’estranyesa en veure que qui baixa del camió és una dona.
A Europa és diferent?
No en fan cas. Hi ha moltes dones alemanyes, italianes, franceses… Els hòmens són majoria, eh! Però la dona que porta un camió per altres països no és vista com una extravagància.
S’ha trobat amb situacions incòmodes?
Poques. Una vegada em van retreure que no podia moure els palets perquè, és clar, com que era una dona… En una altra, un paio molt masclista, va trucar a la cooperativa demanant un altre conductor. Li van respondre que no en tenien cap de millor i que conegués tan bé les carreteres com jo.
Molt bona.
Per sort, el de la carretera és un món solidari i ens ajudem molt entre natros.
Quan ha d’aparcar en una àrea per a fer-hi nit, no li fa respecte?
Les àrees catalanes són perilloses. Igual que les del voltant de Madrid. O Marsella. Entre professionals ens informem de quins llocs són més o menys insegurs.
Fan molts quilòmetres i sempre escopetejats.
Mana el tacògraf i l’horari d’entrega al client. Has de respectar les hores de descans i sovint no pots parar a menjar o a dormir on voldries. Són quatre dies que pots conduir fins a nou hores, i dos dies de deu hores. Amb les corresponents pauses.
Quin és el viatge més agraït?
Quan vaig amb mon fill. Però si és per paisatge, no hi ha res com la Bretanya francesa. És espectacular.
