Venen temps difícils. Després dels metges, ara busquem les receptes dels economistes.
A ningú se li escapa que el 2020 serà un any complicat per a l’economia global. I Catalunya no en serà l’excepció. En l’estimació del PIB del 1r trimestre, malgrat que només hi ha hagut una afectació sobre les dues últimes setmanes de març, la caiguda és del 3,9 per cent, la més intensa des del 2009.
Serà pitjor esta crisi que l’última?
Serà diferent. Ara no venim d’una bombolla immobiliària o financera, com el 2008. Tampoc estem en una fase de postguerra, amb destrucció de capital físic. El més semblant al que estem vivint és un desastre natural, on hi ha devastació i incertesa. La devastació ja la coneixem i la incertesa actual és com fer compatible el distanciament social amb l’activitat econòmica.
La troballa de la vacuna és una certesa.
Fins a cert punt. No podem descartar altres pandèmies. Jo no ho fiaria tot a la vacuna.
L’última crisi la van pagar les classes mitjanes.
Antigament, quan hi havia guerres o epidèmies, es produïa un anivellament de la societat, perquè el dany no distingia classes socials. Ara serà diferent. Torna a haver-hi el risc de desigualtats i pobresa. Es parla molt del teletreball, però de qui parlem?
Els pobres no teletreballen.
Exacte. Per això és necessari crear una xarxa de protecció, via renda mínima, per ajudar els més vulnerables.
Tenir un model productiu fràgil no ajuda.
Esta crisi ens ha fet veure que és del tot insostenible. Espero que este sotrac faça obrir els ulls a molta gent, governs inclosos. Tenim un mercat de treball molt precari, cosa que ja sabíem, però ara ha quedat ben evident. Les elevades taxes de temporalitat, sobre el 20%, provoquen que les empreses, davant d’una crisi, destruïsquen ocupació en primer lloc. El problema s’agreuja amb molts contractes parcials involuntaris i nivells d’atur elevats.
Com ho resolem?
Un primer pas seria deixant d’incentivar la contractació. Estem bonificant els empresaris per contractar treballadors amb un resultat conegut: contractes temporals, un rere l’altre. Cal que el sector públic regularitze la precarització dels llocs de treball. Es parla també del contracte únic, que no veig malament, però calen reformes estructurals intenses.
Com es genera qualitat en la contractació?
Depèn de la responsabilitat dels empresaris. La situació actual els ha de fer veure que quan un mercat laboral amb molta temporalitat es topa amb una crisi el resultat són acomiadaments i caiguda del consum. Cal mirar els beneficis a llarg termini de la contractació indefinida.
Hem de diversificar més?
Tenim el país que tenim, i no podem fer canvis sobtats. M’agradaria pensar que serem capaços de canviar coses.
La digitalització de l’economia…
No és tan senzill. Les noves tecnologies també ens poden portar a la gig economy, la uberització de l’economia, que també comporta precarització. Penso que els països ens reindustrialitzarem, perquè hem vist l’excessiva dependència de la Xina. Això ens pot ajudar a ser més resilients.
La ciutadania s’ha acabat acostumant a les receptes dels economistes mediàtics.
Són tan preocupants com les fake news, perquè la gent no té els mitjans necessaris per a analitzar-ho de forma crítica. Els que ens hem dedicat a la recerca tenim la responsabilitat de contrarestar determinades afirmacions.
Per què es va fer economista?
Soc una persona curiosa i tenia la necessitat d’entendre com funcionava el món. L’economia m’ha ajudat a comprendre quins són els veritables problemes de la societat.
Quina és la seua missió al Govern?
Som un servei d’estudis econòmics. Fem seguiment de l’economia i proporcionem informació raonada al govern i a la ciutadania. També elaborem les previsions macroeconòmiques, intentant preveure l’evolució futura de l’economia catalana.
Vostè ha estudiat a fons el mètode de càlcul de la balança fiscal.On acaba la solidaritat i comença la presa de pèl?
Quan es parla de federalisme fiscal, el cas espanyol no es veu en cap altra part del món. Enlloc passa que una vegada feta la redistribució solidària a les regions més pobres, les més riques queden per sota de la mitjana. Este és el cas de Catalunya.
El seu és un de tants perfils de la diàspora ebrenca. Com ho fem a l’Ebre per a retenir talent?
El principal repte és la transformació digital, que encara està molt als inicis. Hi ha un segment de població que vol marxar de la ciutat. Esta pot ser una oportunitat per a tornar a fer atractiu el territori. Digitalitzar la societat permet connectar la gent, treballar en xarxa, vendre, intercanviar idees i compartir problemes. Això, i crear ocupació d’alt valor afegit
