Els números al voltant de la difusió i l’audiència dels principals periòdics de proximitat en paper de Catalunya, d’abast comarcal o regional, tornen a demostrar la seua vigència i la seua importància com a eines per a interpretar millor la primera línia de la realitat que ens envolta.
Davant de l’allau comunicativa que ens colga de missatges i inputs, cada vegada amb més canals, més veus i més actors però també, de forma inversament proporcional, cada vegada amb menys rigor i menys fonaments periodístics, la premsa de quilòmetre zero i els periodistes que la fan possible amb regularitat esdevenen elements fiables en els quals els lectors continuen dipositant la seua confiança a l’hora d’assabentar-se d’allò que passa en les realitats més properes a la comunitat.
Tot això fa que estos mitjans tinguen una funció d’interès públic indiscutible que les institucions han d’ajudar a preservar. No és qüestió d’exigir subvencions sense arguments, sinó de demanar que es valore la necessitat que han de continuar sent eines segures de promoció de la llengua catalana, els valors democràtics o el pensament crític, allunyats de la batussa partidista. Les ajudes, atorgades amb esta filosofia, han de servir per a equilibrar la pèrdua d’anunciants i ingressos en els territoris menys poblats, com és el cas de les Terres de l’Ebre, i per a permetre així que els mitjans puguen continuar treballant des de la màxima independència possible, que ja és prou difícil que siga absoluta.
