Ara resulta que només escric “burrades de taberna”. M’ho concreta un escrit anònim que he rebut per correu postal -dintre un sobre gran que inclou informació sensible-, en el qual es diu textualment: “Si de veritat ets un periodista de raça, pots investigar pel teu compte, informar-te, i difondre el major escàndol de la història democràtica del país. O pots seguir com sempre, fent de cronista folklòric, explicant burrades de taberna”.
Per començar, “taberna”, va en v. I el de “cronista folklòric” té la seva gràcia, quan el folklore -un terme pervertit i menyspreat per la modernitat del mal gust, que tants diners ha donat als seus promotors- ha estat sempre l’expressió de l’ànima dels pobles, contada per ells mateixos. I el que fa, o intenta fer, un cronista de la realitat, com jo em considero, és donar veu a aquesta expressió i, alhora, denunciar els qui se’n foten o se n’aprofiten, que tot va lligat.
El qui o els qui m’envien aquest anònim semblen desconéìxer -o volen amagar directament- que aquest humil, independent i crític cronista, que aquest any arriba als 75, se n’ha passat 50, i més, al costat de les causes populars, gairebé sempre menystingudes, manipulades i, finalment, abandonades per tots aquells que, representant un poble en què finalment no creuen, estan al servei, com a ben pagats lacais, d’organismes molt superiors, no elegits per ningú.
I és que “investigar, informar-me i difondre” ha estat, justament, l’objectiu de la meva obligació professional i, sobretot, de la meva devoció personal. O sigui que no vinguin a demanar-me el que haig de fer, perquè ho he fet sempre.
Ara bé, hi ha circumstàncies generals, com les actuals, quan la informació s’ha transformat en una mercaderia més del sistema econòmic, en què un periodista independent, és a dir, solitari -i per més connectat que estigui amb els grups de base-, no pot, ni el deixarien, entrar en la teranyina del gran poder: invisible, opac, secretista i manipulador. I mafiós, per les informacions que arriben, que ja sabia d’altres fonts, però que ningú -ni grans mitjans, ni parlaments, ni governs, ni jutges- s’atreveix a descobrir, jutjar i condemnar, tot i ser-ne coneixedors, perquè els implicaria a tots.
I de què estem parlant? Quin és “el major escàndol de la història democràtica del país”? Entre alguns de sonats, tots amb víctimes, el que denuncia l’anomenat Expediente Royuela, un informe de 111 pàgines, titulat El Fiscal. Corrupción en la Fiscalía de Cataluña, basado en hechos reales, que el gener de 2020, i després de més de deu anys analitzant i transcrivint els papers secrets del llavors fiscal en cap del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña (1996-2006), José María Mena (obtinguts en unes escenes dignes de James Bond), l’autor d’aquest expedient, Santiago Royuela Samit, amb l’ajut fonamental del seu pare, Alberto Royuela Fernández (1938), donen a conèixer per les xarxes i a tots aquells que s’implica directament, com a còmplices o actors directes, que són molts: partits, ministres, parlamentaris, jutges, fiscals, magistrats, advocats, cossos policials, funcionaris de presons, grups delinqüents (prostitució, droga, clíniques il·legals) i mitjans d’informació. No hi havia, només, guanys econòmics fraudulents. Els qui molestaven se’ls treien de sobre.
Un bon remenat de càrrecs, electes o a dit, tots els quals s’apressen ara a commemorar els 50 anys de la mort de Franco, el novembre de 1975, com a inici de la “democràcia”, ocultant que és tota aquesta estructura política-econòmica-policial-judicial i mediàtica la que ha impedit fer-la realitat, ocasionant atrocitats com les que han estat denunciades i contra les quals no ha estat presentada cap querella.
