“Som la vergonya del rock nacional, i no ens importa”, deia la veu trencada del vocalista. Era 21 d’agost de 1993 i, davant seu, la pista del poliesportiu de Móra d’Ebre lluïa mig buida. Era el cap de setmana abans de la Festa Major i sobre l’escenari, un grup de rock desconegut per gairebé tothom, interpretava —amb més pena que glòria— els temes del que seria el seu nou disc. La dessincronització, la falta de domini de les lletres i la decepció de tocar davant una pista mig deserta eren evidents. “Teniu tot el dret de demanar que us tornen els diners. Això és una vergonya”. Era la veu de Robe Iniesta que, amb 31 anys, mirava al públic de forma desafiant.
Entre els assistents, un jove Jordi Fornós seguia amb atenció l’espectacle. “Molts hi vam anar perquè ens agradava escoltar la música en directe i anar de concert als nostres pobles”, reconeix. Trenta-dos anys després, Fornós encara guarda l’entrada del concert amb estima. Els teloners van ser Marginats del Calvari, el grup de jóvens de l’època, de Móra d’Ebre. “Llavors escoltar música no era tan fàcil com ara, i molts ens canviàvem cassets i ens recomanàvem entre els amics els grups que anàvem descobrint”, assegura Xabi, un altre dels assistents al concert. “Extremoduro no eren un grup conegut, i la gran majoria del públic érem gent del poble”, recorda.
Tots dos, sense saber-ho, van escoltar per primer cop algunes de les cançons que després esdevindrien himnes eterns del rock espanyol. “Ara us foteu i la tornem a tocar”, va dir Robe abans d’interpretar per segon cop el tema “Bri bri bli bli”. L’acabaven de tocar plena d’errors i descoordinació davant un públic que els mirava atònit. Va ser un dels únics concerts d’aquell estiu, on s’havien dedicat a gravar el disc ¿Dónde están mis amigos? El nou treball se publicava tres setmanes després del concert de Móra —al setembre de 1993—, i suposaria un gran salt en la seua carrera professional. Probablement, alguns dels seus temes del disc se van interpretar per primera vegada en directe a la capital de la Ribera d’Ebre.
Alguns dels cronistes musicals assenyalen el concert “catastròfic” de Móra d’Ebre, com un dels moments més representatius del grup. Moments com els viscuts a l’actuació serien la tònica dominant en els següents dos anys del grup, la coneguda “època del caos” pels cronistes del grup, amb un Robe que era incapaç de recordar les lletres i amb converses amb el públic que s’eternitzaven.
“Sou uns muermos, us moveu menys que un ull de vidre”, etzibava Robe al públic de Móra d’Ebre, que responia amb xiulets. “Esteu tan ben dissecats que sembleu de veritat”, cridava, entre cançons. Part de la gravació del concert de Móra d’Ebre —i l’enfrontament constant amb el públic— s’ha conservat i es pot escoltar en diferents xarxes socials, que han dixat testimoni d’aquella època del grup i la seua petjada a Móra d’Ebre.
El guitarrista Eugenio Ortiz, Uge, ha fet referència en diverses ocasions al concert de Móra d’Ebre. “No vam encertar-ne ni una…”, reconeix. “La gent ens va rebre tan bé, durant tot el dia, que vam arribar al moment del concert i va ser un desastre”, assegura. “A més, celebràvem que havien arribat les primeres còpies físiques del ¿Dónde están mis amigos?” L’actuació va ser breu i va tindre interrupcions constants entre temes. Les visites als vestidors del poliesportiu de Robe i altres integrants de la banda tallaven la continuïtat del concert. El consum de drogues va marcar tota la trajectòria del grup, tant en les seues lletres com en les actuacions. Alguns testimonis també recorden que, en un moment, Robe va aparèixer amb una samarreta de la Brigada Municipal —que hauria trobat pel vestidor— i que una part del concert el va fer també en calçotets.
Després de Móra d’Ebre, el grup va guanyar en popularitat i, després de diverses crisis durant l’any següent, arribaria el disc Pedrá, el 1995, un altre salt en la carrera del grup, que encadenaria nous treballs exitosos en els anys següents. Agila (1996) és considerat un dels millors discos espanyols de la història, i el va seguir Canciones prohibidas (1998). Extremoduro va esdevindre ja el grup que marcaria diverses generacions, amb un Robe que encarnava la poesia i el ritme irreverent i romàntic fins al final.
