Sempre em va costar entendre com la gent i els governants del segle passat van poder consentir i alguns ser còmplices del genocidi jueu. Em provoca un sentiment de menyspreu absolut aquella societat que va permetre aquesta brutalitat. He plorat veien documentals, evocant aquelles imatges que parlen explícitament d’una crueltat inapel·lable de nostra mal anomenada civilització. I sempre vaig pensar que, de ser contemporani d’allò, hagués lluitat lo impossible contra aquell desdeny per la dignitat humana. Perdoneu-me, soc així de simple.
Soc un vell ciutadà del segle XXI que estava convençut fins fa molt poc temps, de que això no tornaria a passar, de que els drets de l’home que havíem aconseguit apuntalar, serien sempre el signe d’identitat de les nostres societats democràtiques, tan avançades en tecnologia i ciència. Però pareix que ens hem oblidat de la filosofia i aquest es el preu a pagar. Ara la veritat esta sent emmascarada. Fins al punt que no importa gens. Veritat i mentida tenen el mateix valor.
Mai podria imaginar que el genocidi dels homes i nens de Gaza s’executés en directe, a través de les nostres pantalles, i davant la nostra impassible mirada. Per no sentir, ni tan sols ens desperta llàstima. Veiem morir de fam i bombes, a temps real, a milers de xiquets, mentre nosaltres, des de la nostra comoditat, llançats al sofà de casa, ho processem com una noticia més, abans de la informació del temps o entre anuncis de coca cola i que oblidarem en minuts. Com quan els oficials nazis s’embolcallaven en el glamour de les seves festes i uniformes elegants, abans d’enviar a milers de jueus als forns crematoris. Impassibles. Pur tràmit.
Curiosament foren els EEUU els que van acabar amb el regim de terror i van alliberar Europa per implementar un nou ordre mundial que va començar a reconèixer drets i llibertats. Avui son els EEUU els que possibiliten que l’extrema dreta, els mateixos nazis de sempre, que ara han tornat a despertar arreu del mon, en aquest segle, els que estiguin perpetrant una nova bestialitat, de la qual som contemporanis i que, si no fem res, serem còmplices, com ho son la majoria de països o Institucions que miren cap un altre costat. Mentre juguen, amb una macabra semàntica, a discutir les paraules que defineixi allò que es obvi. Aquesta massacre perversa que suggereix, no se si seriosament perquè estic molt confús la veritat, un final tan surrealista i cínic com un ressort de luxe enfront el mar, on no hi tindran cabuda els palestins.
Que quedi clar. Sabem que els nostres governants poc faran per detenir aquesta massacre. Si repassem la historia es, gairebé sempre, el poble qui els obliga, els pressiona per a que això s’acabi d’una punyetera vegada. Per aquest motiu, des d’aquest article vull fer una crida a cristians o evangelistes, gent de dretes o d’esquerres, periodistes, sindicalistes, paletes, forners, dependentes, metgesses, artistes o fontaners per a que tots units sortíssim al carrer, un cop mes, no solament per aturar aquest holocaust calculat i horrible, sinó per evitar que sigui massa tard.
Per evitar que sigui massa tard perquè, estiguin segurs, després ens tocarà a nosaltres, a tot allò que hem construït durant anys i panys i que ara, en aquests mesos convulsos, estem mes a prop de perdre.
Però sobretot per evitar que es dissipi la nostra dignitat, la nostra humanitat, per a que poguéssim mirar als ulls als nostres fills i nets amb la tranquil·litat de que els estem propiciant un futur millor. Per cridar amb la boca plena que nosaltres no consentirem aquesta monstruositat.
Que cadascú faci allò que pugui i on pugui. Que sàpiguen que fins aquí hem arribat.
