Aquest curs 2025/2026 no treballaré a l’Institut Terra Alta, després de setze anys, no creuaré les Camposines a la recerca diària de Gandesa on els dotze pobles terraltins, el meu “dream team”, m’esperaven vestits de joventut dins aules plenes de complicitat.
L’acomiadament de l’acomiadament que tothom, Ajuntament, Biblioteca, Professorat, Personal no docent i Alumnat van ornar de l’adjectiu inoblidable, no resulta fàcil.
Acomiadar-se de perfils corals que han posat música a totes les hores dins l’aula i fora l’aula no és mai fàcil, menys, si les peces del pentagrama eren mirades i mirades plenes d’educació, de respecte, d’ètica, d’empatia, de fer-me les coses molt senzilles a l’hora d’ensenyar llengua i literatura.
Si acluco els ulls el perfil de les classes terraltines m’arriba com carrolls i carrolls de raïms, asseguts el primer dia de classe de qualsevol dels setze cursos, enlluernats per l’edat del sol més enlluernador del setembre, estols d’alumnes que feien niu acadèmic a la llista de la meva agenda escolar amb noms que es farien inesborrables durant el curs, rostres inoblidables per a la meva sensibilitat, personificacions del millor vi del món vestit d’humanitat i joventut.
Noies i nois de pobles de terra conreada amb els cinc sentits, noies i nois carregats com el sac d’un mag del miracle de fer-se alumnes plens de solvència del saber estar, del saber comprendre una broma, del saber celebrar un acudit, del saber entendre que demana una classe per a ser classe.
La Terra Alta m’ha donat l’alliçonament de no cridar quan no cal, de no enfadar-me si no toca, d’interpretar una rialla o una cara seriosa com toca, de saber que rere un silenci passiu hi pot haver un malestar en actiu.
Els alumnes terraltins que miraven lluny des de les seves inquietuds de millora mentre mostraven orgull per la pertinença als seus pobles, fets i treballats amb suor i veritat, alumnes orgulloses i orgullosos de les tradicions i cultures pròpies de les viles, ens aturéssim on ens aturéssim, trobarem les dotze poblacions plenes d’identitat i personalitat.
A l’aula m’he sentit sempre, com ho diria, guarit en els dies difícils i encoratjat a provar de posar lo millor de mi mateix en els dies més lluminosos que han estat els més, com no podia ser d’altra manera amb un alumnat d’honestedat tan enlluernadora per natural. Tot ha estat d’una autenticitat i naturalitat diàfana en cada explicació, en cada aproximació a la ment i sobretot al cor de cada noi i noia, no fent altra cosa que tornar el que la meva sensibilitat rebia clarament, respecte i humanitat a pleret, el combat per millorar estava en totes dues bandes, en el meu racó de professor i en el seu racó d’alumnes, tots dos racons m’han obsequiat amb el paradís constant i canviant que ha estat una aula a la Terra Alta.
A la Terra Alta són senzills i lluitadors, la senzillesa de la lluita els fa culturalment intensos, personalment respectuosos, organitzativament curosos, reflexivament profunds.
La biblioteca mereix la meva menció especial per les hores i hores passades dins el silenci savi que abraça amb la màgia intangible dels volums que fan d’orquestra al pensament que toca llibres com qui escolta un rossinyol, que treballa com qui viu en el país de les meravelles d’Alícia. Tots els actes amb alumnes o sense alumnes organitzats per la biblioteca han estat especials com un somriure d’alumna de primer d’ESO que agraeix un comentari positiu d’una bona redacció escrita amb el cor.
El batec terraltí hi serà sempre en mi, definir-lo és senzill, ESPECIAL.
El que és especial per a un, pot destacar entre mils de bessons, la rosa del petit príncep, és en la meva mirada el jovent de la Terra Alta, cares atentes i simpàtiques dins un rostre constant, salutacions enèrgiques, vitalitats amb empenta, tot el que defineix el tarannà de la Terra Alta. Alumnes i alumnes escoltant-me des d’incomptables batecs, des de dotze pobles plens de tants matisos singulars que sol puc exemplificar amb un detall de cada un.
Una anècdota sobre la fira de l’aiguardent de Prat de Comte; un comentari sobre l’Ebre creuat en barca per un noi de la Pobla de Massaluca; una explicació sobre un curtmetratge guanyador a Bot; un llibre sobre Picasso regalat per algú d’Orta de Sant Joan; una visita al poble vell de Corbera; el gust de mel i bruixes d’una veu d’Arnes; la pujada a santa Magdalena de la devoció del Pinell; la fira de l’oli de la Fatarella; la representació de la farsa de Gandesa; la passió de Vilalba; les moltes bodegues de Batea; l’amor al cine de Caseres.
Aquest és el meu record per sempre més, d’haver treballat a l’Institut Terra Alta, du a la memòria sensitiva incomptables flors de dotze jardins d’un paradís d’humanitat, gent treballadora i fermesa inesgotable anomenat Terra Alta.
Entre el curs 2009/2010 i 2024/2025 vaig tindre l’immens goig de treballar com a docent, acompanyat d’inoblidables alumnes i inoblidables companys a l’ Institut Terra Alta.
I sol puc dir: gràcies, gràcies, gràcies… Perquè tinc clar que la Terra Alta és una comarca plena de vida, vida passada que forma part ja de les vides futures més importants dels dies que em queden per transitar el calendari en present d’indicatiu continuat.
Tot allò que sigui felicitat per la Terra Alta serà felicitat per a mi.
Està escrit a la bíblia a qui m’honri, jo l’honraré.
