Aquest cap de setmana de Tots Sants hem tingut l’enorme fortuna d’assistir a un esdeveniment que estic segura ens canviarà com a comunitat. Aprofitant el calendari, i els ja habituals duels entre partidaris de Castanyada o de Halloween, la carta realment guanyadora va ser aquesta: un espai per representar totes les nostres litúrgies personals i col·lectives sobre la vida i la mort en un ambient artístic i comunitari. I això és precisament el que va passar a l’Ermita d’Ulldecona el passat 31 d’octubre i 1 de novembre. Vam accedir a un món fet de capes i capes de significat on per primera vegada es van abordar temes com els rituals funeraris, l’agència personal davant la mort, la forma com es representa el dol o senzillament les nostres pors o celebracions davant aquest fet tan important per la vida. Perquè aprendre a viure és aprendre a morir, i aprendre a morir és aprendre a viure.
El festival Adéu Parca, impulsat per quatre dones de les Terres de l’Ebre —Priscila Alegre, Laia Ortiz, Sílvia Figueras i Judit Jornet—, dona una oportunitat per comprendre millor la vida
Potser aquesta és una de les certeses amb les que vam sortir de l’Ermita. Quina emoció vaig sentir quan la intimitat personal es va convertir en una força col·lectiva brutalment emancipadora. El festival Adéu Parca, impulsat per quatre dones de les Terres de l’Ebre —Priscila Alegre, Laia Ortiz, Sílvia Figueras i Judit Jornet—, dona una oportunitat per comprendre millor la vida. Em va impactar el ritual de Llibert Espuny, que va recuperar les veus de les seues iaies per preguntar-los què representava per elles vestir de dol, o les composicions musicals de Xavi Riba per expressar la pena profunda del dol que van ser desxifrades amb paraules pels allà presents. La mort feta filosofia per Mireia Ibáñez o el ritual de purificació de Cristina Ferré amb el videoassaig sobre la seva mort gravat amb els seus fills. Parca ha vingut per quedar-se. Més que Adéu Parca, crec que hauríem de cridar fort: Hola, Parca!
