Oriana Fallaci deu tenir el trist honor de ser una de les primeres intel·lectuals cancel·lades de l’època moderna. Periodista feminista i combativa, es va enfrontar de jove a un ofici dominat pels homes i se’n va sortir gràcies al seu talent i perseverança. Els professors de periodisme ens la feien llegir a la facultat; avui recomanen d’amagat la seva lectura, com si reivindicar-la fos un acte subversiu en un temps en què la dissidència ideològica es viu com una anomalia. El pecat de Fallaci va consistir, de manera resumida, en posar en dubte que el vel islàmic fos una eina d’empoderament de la dona. L’esquerra més tronada no li va perdonar i la va condemnar al silenci més absolut. Alianza Editorial recupera ara algun dels seus títols i Movistar Plus estrena una interessant sèrie sobre la seva vida.
La cultura de la cancel·lació, que molts neguen que existeixi igual com fan altres amb l’Holocaust o el canvi climàtic, viu moments d’esplendor. De la policia de la moral no se’n deslliura ni tan sols Rosalia, que va haver de sortir al pas fa poc sobre la tragèdia de Gaza. Perquè ens entenguem, Gaza no els importa un rave; allò que els emprenya de debò és el debat, la complexitat, el matís. L’exèrcit d’inquisidors que patrulla les xarxes i els mitjans que han colonitzat, no estan disposats a discutir la posició oficial sobre aquesta o qualsevol altra qüestió, ja sigui l’ús del masculí genèric, la ideologia de gènere, això de casar-se, o els criteris d’obligat compliment per allitar-se amb algú.
Igual que jo, molts vam créixer amb els contes de Quim Monzó, un altre il·lustre cancel·lat que avui cap institut no recomana. En canvi, el Departament d’Educació ens obsequia aquest curs amb la lectura obligatòria d’una professional de la cancel·lació. Tot en ordre.
