Pedro Costa Morata (Águilas, Múrcia, 1947) presenta aquests dies, a Saragossa, Tortosa (5 de febrer, 18.30 h, Biblioteca Marcel·lí Domingo) i Barcelona, el seu assaig Israel: del mito al crimen (El Viejo Topo, 2024), un volum dens de contingut documental i anàlisi històrica i política, en què passa revista, sense concessions, a la tragèdia del poble palestí sota les armes i l’expansionisme de l’Estat d’Israel.
Qui és Costa Morata? Ho recordo. El seu nom i obra ha estat pràcticament esborrat dels grans mitjans periodístics espanyols, on va escriure llargament durant els anys setanta i vuitanta, manifestant la seva posició intel·lectual independent, crítica i alternativa al sistema sociopolític i econòmic que la Transició va configurar.
Sabia de què parlava. Enginyer de telecomunicacions, va participar en el sistema industrial i energètic (Iberduero, central de Lemóniz) fins que va veure, per experiència pròpia, que l’energia nuclear que l’últim govern franquista volia instal·lar a Espanya (Plan Energético Nacional, 1973-75) suposaria una nova dependència dels grans grups de poder, amb greus conseqüències per a la salut, la seguretat i els territoris rurals. Ho va voler evitar (i ho aconseguí enmig d’una gran protesta popular) quan, el desembre de 1973, el govern va planificar la central nuclear de Cabo Cope, a la seva terra natal.
A partir de llavors -i amb un treball incessant per tot Espanya- va esdevenir un dels pioners del moviment ecologista i antinuclear, va ampliar els seus interessos científics i tecnològics a la sociologia, el periodisme, a la crítica al model de desenvolupament occidental i, conseqüentment, a la investigació geopolítica mundial, per la qual cosa, i ja fa cinquanta anys, es llicencià en Ciències Polítiques i Sociologia, esdevenint doctor el 2005, professor a la Universitat Politècnica de Madrid, a la Universitat Pontifícia de Salamanca i impartint cursos de doctorat a Guatemala.
El seu interés per estudiar -i viatjar- el nord d’Àfrica i els països de l’Orient Mitjà data d’aquells anys setanta, fet que el converteix en un dels homes més ben informats del panorama espanyol, per la qual cosa -com descriu en el llibre citat- no admet que segons qui li doni lliçons de segons què.
A més de ser fidel, com a rigorós analista, a la història dels fets, no oblida la dimensió moral i les conseqüències que es deriven dels fets esdevinguts, sobretot si han ocasionat -com coneix perfectament- tant de dolor, espolis, mortaldats i migracions a tantes comunitats arreu del món.
Amb una prosa plena de vigor -amb santa indignació, justament per saber les bambalines sovint criminals amb què es van cuinar els fets-, Pedro Costa desmunta els tòpics interessats: de les “promeses” bíbliques als “drets de defensa” d’Israel, passant pel “projecte colonial del sionisme polític”, llargament elaborat entre 1920 i 1947, i consolidat el 1948, amb la partició de Palestina i la creació de l’Estat jueu, amb el suport colonial de la Gran Bretanya i l’inevitable d’Estats Units, gràcies a grans fortunes d’origen jueu que no van patir, precisament, l’holocaust nazi. Ans al contrari, van fer-lo possible amb tota mena de suports, jugant a dues bandes, com sempre fan els que s’aprofiten de tot.
