Tot i haver nascut el 6 de gener de 1892 al domicili familiar dels Bigot dels Reguers (Tortosa), de ben jovenet va marxar a viure i treballar a Bot. Serà en esta població de la Terra Alta on formarà la família i viurà fins al dia que va emprendre el difícil i dolorós camí de l’exili.
A Bot treballava a la terra en faenes de la vinya, l’ametlla o d’empeltador i esporgador d’arbres fruiters, faena per la qual estava ben considerat al poble. Tant era així que una cançó popular creada per ell mateix en dixava constància.
“Soc Jacinto dels Reguers
i pujo a tallar rama.
I els esporgadors de Bot
me’ls passo per la cama.
Si vols guanyar quatre quartos
treballa d’esporgador.
La que baixa, ja no puja.
La que queda, és la millor.”
L’any 1921, se va casar amb Teresa Pallarès Guàrdia, vuit anys més jove que ell. Tot i viure al mateix poble, fou al ball de la festa de Batea quan l’amor va impregnar els seus cors i, malgrat les intencions de la família de la núvia, no es van tornar a separar fins a l’arribada a França en exili.
Vivint al domicili de la Travessera del Molí, del matrimoni nasqueren tres xiques (Maria, Pepita i Cinta) i quatre xics (Mariano, que morirà amb curta edat, Joaquim, Sisco i Pere, este darrer nascut a l’exili de França a la població de Vannes, al departament de Morbihan).
Ferm defensor dels ideals republicans, en el transcurs de la Segona República freqüentava sovint el local d’esquerres del poble, popularment conegut amb el nom de Sarau.
Quan el dissabte 2 d’abril de 1938 soldats de las Flechas Verdes, una divisió mixta d’espanyols i italians integrada al Corpo di Truppe Volantaire, i part de la División Littorio entraven a Bot, feia pocs dies que la família de Jacinto Caseres havia marxat del poble fugint de la més que segura repressió que hagués patit del nou règim franquista en cas de quedar-se al poble.
L’èxode cap a terres franceses
Amb un carro i la “burreta” donats pels propietaris de la Fonda de Bot, el matrimoni Caseres-Pallarès i els cinc fills van sortir del poble en una nit fosca en companyia d’altres famílies, entre elles la de l’alcalde Francesc Roig Grau.
Van fer cap a Vilafranca del Penedès, on restaren vivint i treballant al sector de la vinya; després feren cap a Mataró, on Jacinto treballà en la recollida de patates. Més tard, de Mataró, tota la família va fer cap a Figueres.
El 26 de gener de 1939, l’exèrcit franquista entrà a Barcelona. Els dies abans, un reguitzell de gent, a peu o amb carros, cavalls, cotxes… omplien els camins i carreteres fugint en direcció al nord. L’èxode cap a terres desconegudes. Fugien, era l’únic que els quedava, fugir. La Segona República era a les acaballes.
A Figueres, Jacinto, sense ser militar, va ser obligat per soldats de l’exèrcit republicà a quedar-se defensant el poc que quedava de la República espanyola. L’esposa Teresa, embarassada, i cinc fills varen emprendre el viatge final que els va portar a l’exili francès en l’anomenada Retirada. Ho van fer acompanyats d’altres persones i famílies de Bot. El 28 de gener, només creuar la frontera al Pertús, foren conduïts a la població de l’Albi i després de passar-hi dos dies foren traslladats a Quiberon, al departament francès de Morbihan. Al mes d’abril van ser traslladats a l’illa de Belle Île de Palay-sur-Mer, on a la població de Vannes va nàixer el fill menut de la família, Pere.
El 10 de maig de 1940, l’exèrcit alemany de la Wehrmacht va envair els Països Baixos, Bèlgica i França. La regió de la Bretanya francesa és ocupada ràpidament i els refugiats espanyols i catalans, entre ells la Teresa Pallarès i els seus fills, se van oposar a la voluntat dels alemanys de retornar-los a Espanya, però van ser enviats al sud de França, al camp de refugiats de Ribesaltes, al departament dels Pirineus Orientals. Allí foren incorporats al 662 Grup de Treballadors Estrangers, creat a la població de Manzat, al departament de Puy-de-Dôme, on, sense poder retrobar-se amb Jacinto Caseres, quedaran a viure.
Jacinto Caseres, a l’exili francès
Per la seua part, Jacinto va passar la frontera hispanofrancesa el 8 de febrer de 1939 essent internat al camp de concentració de la platja d’arena d’Argelers, al departament dels Pirineus Orientals.
Al mes de juliol de 1939 el trobem treballant a la fàbrica de filatures de l’empresa Kiener i Cia, de la ciutat de Colmar, al departament de l’Alt Rin, i pròxima a la frontera amb Alemanya. Seria des d’este lloc que escriuria una carta -no sabia de lletra i segurament l’hi fora escrita per alguna persona del grup de treballadors de la fàbrica- a la seua esposa demanant saber de la situació i estat de la família.
Després fou incorporat a la 1a Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) formada a la regió Dauphiné-Savoia i destinat a les poblacions de Mirecourt, Bouxwiller-La Reith. Arran de la invasió de França per l’exèrcit alemany, el 21 d’octubre de 1940, Jacinto Caseres és detingut i internat al camp de presoners de la ciutat de Belfort, al departament del Territori de Belfort i conegut com a Frontstalag 140, amb el número de matrícula 7.381. Els frontstalags eren camps de presoners de guerra situats a França en la part del país ocupat per l’exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial.
L’arribada al camp de concentració i extermini de Mauthausen
Des de Belfort, el 13 de gener de 1941 és traslladat al camp de presoners de guerra Stalag XI-B de la ciutat alemanya de Fallingbostel on rep el número de matrícula 4.462, i pocs dies després, el 25 de gener de 1941 és deportat al camp de concentració de Mauthausen (Àustria), on arriba dos dies després en un comboi de 1.506 presoners. En este mateix comboi hi viatgen altres deportats ebrencs.
L’explotació de la pedrera de granit Wiener Graben, la de més rendibilitat del Tercer Reich, era la principal activitat a què eren sotmesos els presoners en el seu treball esclau. Situada a poc més d’un quilòmetre del camp, fou tristament coneguda l’escala de 186 esglaons per on pujaven els presoners portant a l’espatlla peces de granit de vint-i-cinc o més quilograms, i que tant de sofriment i mort va provocar entre ells.
Al KL Mauthausen, Jacinto Caseres va rebre el número de matrícula 6.258, classificat com a treballador presoner (Arbeiter Häftling) i, segurament, per esta condició laboral, destinat a treballs a la pedrera Wiener Graben, la pitjor destinació a la qual podia ser destinat un presoner. Com a residència última va donar la de Bot, i com a persona de contacte la seua esposa Teresa Pallarès en el domicili francès de Belle Île de Palay-sur-Mer.
Gusen va ser el camp annex o subcamp més important de Mauthausen, del qual depenia tant administrativament com jeràrquicament. Estava situat a uns cinc quilòmetres del camp central, a tocar del riu Danubi, en la carretera de Linz a Viena.
Els primers republicans -833, segons diverses fonts- procedents de Mauthausen arribaren a Gusen el 24 de gener de 1941. Fou el primer i gran trasllat de presoners espanyols des del camp central.
L’estat de salut no devia ser del tot bo per al treball esclau a la pedrera del KL Mauthausen quan, el 17 de febrer de 1941, Jacinto fou traslladat al subcamp de Gusen, on va rebre el número de matrícula 10.564 i va ser ubicat al block 13. L’escorxador de Gusen, així era conegut entre els presoners este subcamp de Mauthausen, que s’emportà la majoria de víctimes entre els presoners, i on la majoria dels deportats ebrencs se dixaren la vida.
No podent suportar per més temps les inhumanes condicions de treball i vida a què eren sotmesos els presoners, a les 14 hores del 8 d’octubre de 1941, Jacinto Caseres va morir a Gusen a l’edat de 49 anys. La causa oficial, què no la real, de la mort se degué a una pneumònia aguda o cruposa. Finalment, cinc dies després, el cos sense vida fou incinerat.
Se dona la circumstància que, tant al Banc de la Memòria Democràtica del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya com al Libro memorial: españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), de Benito Bermejo i Sandra Checa, relacionen a Jacinto Caceres Vidal nascut a Tortosa el 6 de gener de 1892 i Jacinto Casares Vidal, nascut als Reguers el 6 de gener de 1908. L’escriptora Montserrat Roig en la seua obra Els catalans als camps nazis (1977) només relaciona a Jacinto Casares Vidal, nascut als Reguers el 6 de gener de 1908.
Certament, en documents francesos, però sobretot als alemanys, hi consta Tortosa i els Reguers com a lloc de naixement als anys 1892 i 1908, indistintament. No obstant això, el Registre Civil de Tortosa confirma que no hi consta este naixement en les referides dates. Així mateix, per la informació oral obtinguda dels familiars residents a França -els nets, Jean Claude Porte i Jean Pierre Caseres- he pogut constatar, i per tant afirmar, que Jacinto Caseres Vidal va nàixer el 6 de gener de 1892 als Reguers. Una altra dada que ve a confirmar que només existix un Jacinto Caseres Vidal és el llibre de defuncions del subcamp de Gusen, on només figura este nom.
També l’Agència Central dels Presoners de Guerra del Comité Internacional de la Creu Roja, de Ginebra, en escrit dirigit a la Creu Roja Alemanya en data 8 de juny de 1944, agraïx a esta última l’aclariment sobre el presoner, tant pel que respecta al primer cognom com a la data i lloc de naixement: “CACERES VIDAL Jacinto es ciertamente idéntico a CASERAS (como se muestra en la tarjeta del Stalag) o CASARES (como en la solicitud), ya que en ambos casos el lugar de nacimiento es la provincia de Tarragona. Además, el nombre de la esposa es el mismo en ambos casos”.
A l’inici de 1944, vivint a la població francesa de Belle-Ile de Palay-sur-Mer, la viuda Teresa Pallarès va iniciar les gestions davant la Creu Roja Internacional i el Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de Guerra de França per al reconeixement de la condició de deportat polític de Jacinto Caseres. Un reconeixement que sis anys després li serà concedit.
Malauradament, tal com certifica el Registre Civil de Bot, per haver estat destruïts en el transcurs de la Guerra Civil espanyola, no s’han pogut obtindre dades de Jacinto Caseres i família als arxius municipals i parroquials anteriors a l’any 1936.
De la família de Jacinto Caseres, tot i que la viuda Teresa Pallarès no va voler tornar a l’Estat espanyol, hi hagué fills i nets que sí que ho feren, de tornar al poble. Dos dels nets, Jean Claude Porte Caseres i Martina Caseres encara avui seguixen visitant Bot en curtes però continuades estades amb el desig de retrobar-se amb les arrels familiars botenques.
