Avui és obligat parlar d’una cosa que és paper mullat, però que ha esdevingut el sostenidor per a perpetuar el sistema franquista. Catalunya va ser la comunitat que més va votar a favor d’aquesta Carta Magna, amb l’esperança d’un futur democràtic, però en el curs de la història ha vist traïda aquesta aposta.
És cert que es va signar amb pistoles i sabres sobre la taula, però podia ser un punt de partida per anar millorant. En 46 anys la societat ha evolucionat i canviat, i la Constitució es manté impassible (impasible el ademán, recordeu?). Solament amb canvis interessats (com el de la successió en la corona) o la imposició d’Europa.
El pecat original d’aquesta constitució és que compleix al peu de la lletra el testament del dictador, consagrant la monarquia com a hereva del règim. En gairebé 50 anys, es podria haver fet un referèndum per consultar a la ciutadania (com que no es fa, mos hem de considerar súbdits) l’opció d’escollir monarquia o República. De fet, hauria d’haver estat el mandat de la mateixa Constitució: restablir el règim que va tombar el cop d’estat del general Franco.
Molt més, després del desprestigi pels excessos de Joan Carles I, protegit per la mateixa Carta Magna que li dona immunitat. En acabar la seua protecció, per haver abdicat, no es va fer justícia. Ara la reclamen exmagistrats de prestigi, que han presentat una denúncia contra l’emèrit. Per tant, el principi de la igualtat que proclama l’Article 1, s’ha conculcat, ja que no s’ha tractat Joan Carles de Borbó com un ciutadà. La igualtat apareix cinc vegades més en el document.
En el segon punt del Preàmbul es proclama la voluntat de “Consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular”. Ho hem vist i ho veiem com els togats estan en permanent cop d’estat contra els poders electes (legislatiu i executiu). També podem recordar l’incompliment de l’amnistia, la vergonya de cinc anys del Consell General del Poder Judicial…, i tantes altres coses que en l’obertura de l’any judicial sempre es proclamen grans paraules buides de contingut sobre l’estat de dret i la democràcia.
Els drets apareixen 49 vegades reflectits, però valgui com a exemple l’Article 47: “Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació.
La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística de les entitats públiques.”
Mos posem a riure, per no plorar? O fotem un cop de puny sobre la taula i exigim a ses senyories que d’una p… vegada facen el que toca.
No entrem en qüestions més susceptibles i nostres, com la llengua… La llibertat hi apareix 17 vegades. Podríem inventariar moltes més coses. Però en un dia com avui, potser només servirà per a enrabiar-nos més, encara.
El tercer i últim punt de les Disposicions Derogatòries, quan acaben tots els punts i les 36 pàgines del text publicat al BOE, diu: “queden derogades totes les disposicions que s’oposin al que estableix aquesta Constitució”. També podríem fer un rosari etern de coses, com l’ús de la bandera no constitucional de l’àliga franquista.
La impunitat de la dreta durant aquestos 85 anys, des de 1939, fa que no tinguem res a celebrar, el 6 de desembre de cada any. Amb l’esperança d’un futur real de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, que proclamen els principis republicans i que ha de suposar una millora democràtica.
Els ciutadans tenim dret a ser-ho, de ple dret. I exigir als governants el compliment de les lleis, començant per la més important, segons ells mateixos diuen, que quan és per anar contra Catalunya i els catalans, no escatimen ni temps ni recursos.
Apa, aprofiteu la festa.
