La conyeta i l’acudit fàcil sempre han sigut els recursos més suats de certs polítics per denigrar l’adversari. Dur la crítica fins a l’esperpent a fi de provocar un somriure sorneguer al receptor i així amplificar la crítica i la seua propagació. Un objectiu que no aconseguirien a base de raonaments desapassionats i arguments meditats que necessiten més d’un minut de vídeo a Instagram o més de 40 caràcters a Twitter (X).
No es tracta, venint dels polítics, de cap recurs innovador, sinó plagiat d’una colla d’influenciadors que utilitzen la paròdia a les xarxes socials per fer-se valdre tot simplificant el missatge i, sobretot a casa nostra, exagerant fins a la ridiculesa l’accent ebrenc.
D’aquesta manera, les frases senzilles i impactants, de vegades fregant el surrealisme, troben ressò entre un públic que prefereix passar pantalles a un ritme trepidant a consumir cap mena d’informació que els faci qüestionar alguns dels seus postulats. No és estrany, per tant, que certs partits trumpistes i de la ultradreta més fàtua recorrin a les xarxes per impressionar possibles votants que, sense dir ni piu, acceptaran de bon grat tot el que els arribi.
No cal ser innovador en el missatge, sinó recurrent ni que sigui a força de mentides.
Aquesta dinàmica es va fer palesa la setmana passada quan el Govern va decidir suspendre a tot Catalunya les activitats públiques per les ventades. Si bé és cert que el risc més gran se situava en la franja central del Principat, la resta del territori, com ara les Terres de l’Ebre, presentava un perill més aviat moderat. Partint del principi que ni les matemàtiques no són ciències exactes, la meteorologia es basa en pronòstics per intentar preveure certs comportaments atmosfèrics, tenint en compte que aquesta mateixa atmosfera és un sistema caòtic ara agreujat pel canvi climàtic.
Les destrosses materials i els trastorns a la vida quotidiana van afectar sobre manera la zona de Barcelona i, desgraciadament, el temporal va provocar una víctima mortal. Aquí, paradoxalment, el vent va bufar més fluix que altres dies, circumstància que va desfermar una allau d’atacs a les xarxes socials contra la decisió del Govern i contundents crítiques d’alguns polítics de l’oposició parlamentària. Similars comentaris reprovatoris van venir des del nord del país, en concret per part del cupaire alcalde de Girona.
Més enllà de la censura raonada, les xarxes es van emplenar d’acudits jocosos pel que succeïa a Barcelona dubtant del caràcter generalitzat del tancament. Com si una mesura d’aquest tipus requerís una microcirurgia territorial i mínimament invasiva per no molestar al perepunyetes de torn. A l’octubre i arran de la dana Alice, la Generalitat va alertar tres comarques: el Baix Ebre, el Montsià i la Terra Alta. I en aquesta última —potser per la barrera que representen les serres de Cavalls i Pàndols— la pluja va ser benvinguda, contrastant amb les calamitats registrades a la resta de la vegueria.
Dos dies després —ara sí— el vent huracanat ens va afectar de ple. Les conseqüències són ben conegudes: arbres arrencats, cotxes esclafats, cases enfonsades i autopista tallada. I la conyeta del dia anterior es va repetir amb frases com ara: “Com ho porteu per Barcelona?” fent així befa comparativa d’un suposat centralisme de la capital catalana.
Altres recordaven una vella dita: “El que no passa a Barcelona, no passa a Catalunya”. I en un tres i no res, un reguitzell d’estirabots va inundar les xarxes.
Aquesta mena de sortides no és nova, sinó que es va repetint i alhora alimentant cada cop que altres, siguin els mitjans de comunicació, el Govern o tota la pesca, no actuen segons uns suposats paràmetres ebrencs. Aquells que haurien de ratificar el pretès greuge que sofrim els del sud enfront d’altres territoris del Principat. I així, sense anar més lluny, el juliol de l’any passat, la cobertura informativa de l’incendi de Paüls per part de TV-3 o Catalunya Ràdio va indignar tothom, omplint pàgines de diaris, Instagram, Twitter (X), TikTok i fins i tot preguntes parlamentàries.
Amb independència que en alguns casos aquest greuge territorial existeix, no hauríem d’explotar-lo cada cop que ens sentim ultratjats i, molt menys, culpar els de sempre. Fent-ho només fomentem una imatge de queixosos atrapats en la cançó de l’enfadós. I en aquest cas, les xarxes socials només van amplificar aquesta caricatura.
