L’últim cap de setmana d’octubre la comunitat runner tenia cita de les importants a València. El mecenes de la terreta és el president de la fundació que porta el nom de la mare, Trinidad Alfonso, i així és com Joan Roig organitza els diferents esdeveniments esportius, sempre massius i amb ressò internacional. Aquest any sense anar més lluny l’etíop Yomif Kejelcha assolia un nou rècord mundial deixant una marca de 57m 30s. És a dir, d’haver sortit al mateix calaix, quan l’olímpic etíop va arribar a l’hotel jo encara trotava pel quilòmetre deu i sota la pluja. Portem ritmes diferents.
La fugida de cap de setmana a València sempre és una bona excusa. Bona gastronomia, oferta d’oci, una ciutat de mesures i escala encara humana amb barris encantadors però gentrificats, oferta hotelera per a totes les butxaques excepte el cap de setmana de la marató, i molt ambient corredor que inclou tot el ventall, des dels professionals africans fins als amants de la cervesa que estrenem vambes tot aprofitant l’ocasió. Afegir al plànning el retrobament amb amics com Mònica i Quique amb els que xerrar sense límits sobre literatura i els nostres autors favorits, inclou un valor afegit al que és difícil renunciar. Vetllades sobre els articles d’Enrique Ballester, els “Sergios” Fanjul o Del Molino, o el mestre Manuel Vicent, són un espai que cal preservar al preu que sigui. Us deixo una pista si us agrada el tema, el proper 1 de desembre és la data de la marató d’enguany, Joan Roig està obsessionat en convertir la cita valenciana en una de les Majors mundials i, enguany ha promès donar un milió d’euros si cau el rècord del món. L’espectacle està assegurat.
Com anava dient, aquell cqp de setmana va ser l’últim abans de la tragèdia, de fet, el mateix diumenge va estar plovent bona part del dia; que un després de veure el què ha passat s’acaba preguntant si el més idoni era tirar endavant, amb una climatologia ja amenaçant, un esdeveniment d’aquest tipus amb més de seixanta mil persones al carrer entre corredors/es i gent. No n’estic segur. En perspectiva hi havia per davant un altre cap de setmana llarg amb un divendres festiu, les previsions eren de total ocupació i aquell flux econòmic que les autoritats sempre exhibeixen per a justificar el turisme massiu a les seves ciutats. Una activitat econòmica important que demana pau, tranquil·litat i seguretat per a garantir la mobilitat dels consumidors. Per tant, no pot haver-hi cap sobrevingut que ho desaconselli, no es poden anunciar pandèmies, accidents o aiguats; el negoci és lo primer.
Les conseqüències a una previsió i planificació inexistents, sumades a una resposta incompetent (i alguna cosa més) per part de l’administració pública, ha donat com a resultat més de dos-cents morts i encara molts desapareguts (en el moment d’escriure aquest article les dades oficials parlen de 89 desapareguts i 62 cadàvers sense identificar). Crec del tot sobrer entrar a les causes, les culpes, les responsabilitats i les competències que de manera tan miserable tothom s’ha llençat a la cara, amb un intent inútil d’anotar morts a la llista de l’adversari polític, ho pagaran tots. Només una dada important, entre les 20h del dimarts -quan es rep l’alarma- i el migdia de diumenge amb la visita de les autoritats i els incidents violents passen quasi cinc dies amb els carrers plens de fang, morts i desapareguts, sense subministraments bàsics a les zones afectades, i sense ajuda de les administracions amb els recursos i equips necessaris. Els uns perquè no en saben i no poden, els altres perquè fan veure que competencialment la cosa no va amb ells.
Un advertiment, els contribuents treballem una mitjana de sis mesos a l’any per a pagar impostos, la llibertat és pagar els impostos que nodreixen un Estat de Benestar protector, redistributiu i just per als que no tenim res més. Si quan el necessitem, com és i va ser el cas, l’Estat no hi és, tenim una crisi sistèmica i una barrancada que s’ho endurà tot per davant. Compte amb el joc de l’estratègia electoral i política, molt de compte amb els spin’s doctors calculadors, amb els astuts estrategues de lo públic que empitjoren la convivència i desgasten la democràcia fins a deixar-la ferida de mort. Molt de compte.
Soc militant de base del PSC des d’inicis de segle, i ho soc per creure en uns valors socialdemòcrates de benestar, equitat i justícia social. Per això valoro per sobre de tot, en aquells moments de crisi quan ningú està a l’alçada de les circumstàncies, figures com la de Maribel Albalat, Alcaldessa socialista de Paiporta, un exemple d’honestedat i dignitat política a tenir en compte entre l’allau de fang. Paiporta és un dels municipis de l’Horta Sud de València més afectats per la DANA, amb una població majoritàriament treballadora, superen els vint-i-set mil habitants. Les eleccions del maig del 23 a Paiporta les guanyà el PSPV, posant de relleu que la realitat de l’horta treballadora no coincideix amb la València més dretana que ja enyora el llegat de Joan Ribó.
Des del primer moment, la figura de Maribel Albalat ha estat la única en tot l’episodi capaç de reconèixer la incapacitat de poder fer front a la desgràcia amb els propis mitjans, en explicar la manca d’ajuda de les administracions -fins diumenge-, en quantificar el número de morts del municipi, en suplicar l’arribada d’ajuda durant les primeres 48-72 hores, en fer evident la necessitat de fer front a l’amuntegament i el risc d’infeccions amb maquinària i equips dels que no disposava l’Ajuntament, i, obrir els ulls a tothom en descriure la vivència d’impotència i ràbia de tots els veïns. Per això, quan diumenge es produeixen els lamentables incidents l’Alcaldessa fa dos coses del tot necessàries: en primer lloc condemna la violència sense embuts, i en segon lloc explica que allò viscut és el reflex de la impotència, la frustració i la desesperació d’uns veïns que s’han sentit abandonats durant massa dies per tothom. Alcaldessa sempre al meu equip.
Quan vulgueu entrarem a parlar del fenomen de l’extrema dreta a les institucions i al carrer; és un problema i un símptoma de tot allò que hem de millorar, començant per una co-governança – tot i que el concepte pugui semblar d’abans d’ahir, és un debat federalista que no s’acaba de tancar, que no sembla tenir solució de moment-,que respongui al sentit comú i a l’interès superior de les persones. La presència d’un grupuscle organitzat de violents diumenge a Paiporta té per objectiu atiar el malestar adobat durant tota la setmana, i aquest malestar té raons de fons per a ser-hi i expressar-se de manera contundent- mai violenta-.
Ahir ho deia Oriol Bartomeus en un dels seus articles: “Lo del Domingo en Paiporta fue un aviso. Viene la riada y viene cargada, y se lo va a llevar todo por delante. Quien crea que va a salir indemne, quien crea que podrá sacar tajada de este desastre, se equivoca completamente. En situaciones como esta, tan responsable es el que hace córrer el agua como el que la deja pasar pensando quedar a salvo”.
