Hi ha una dita que diu que les generacions següents han de viure millor que les anteriors. A Espanya, este pacte implícit entre passat i futur s’ha trencat. Mos toca viure en un temps on lo futur sembla haver quedat hipotecat, tancat darrere d’una porta que només s’obri amb claus que no tenim. I això, no és una metàfora; és lo dia a dia d’una generació que ha passat de somiar a resistir.
Quan miro lo panorama dels joves, no veig només dades: veig històries. Amics que als 30 viuen amb los pares, parelles que renuncien a fills per no poder pagar una hipoteca i companys sobrequalificats atrapats en faenes precàries són la norma. En 20 anys, la proporció de jóvens amb casa pròpia ha caigut del 66 % al 32 %. Lo sistema, que mos prometia que l’esforç tindria recompensa, mos ha convertit en llogaters eterns. A més, los sous han caigut un 20 % en tres dècades, agreujant encara més lo problema.
Cada estadística té noms i cognoms, i cada percentatge amaga una realitat que fa mal. Un lloguer mos consumix més de la mitat del sou, i una hipoteca és un luxe reservat a uns pocs. Lo problema no és que siga difícil; és que mos han fet creure que la culpa és nostra.
Som la primera generació en dècades que, estadísticament, viurà pitjor que l’anterior. No és un crit de desesperació, sinó un avís: no podem acceptar aquesta realitat com a inevitable. Perquè si la joventut perd, perd tot lo país. És hora d’un canvi estructural que done solucions reals. Que regule los preus del lloguer. Que impulse salaris dignes. Que dixe de premiar només los que ja han arribat i comence a ajudar els que encara estem lluitant per a avançar.
