El 25 de desembre, dia de Nadal, es va dur a terme la tradicional ofrena floral a la tomba del President de la Generalitat Francesc Macià en record de la seva mort fa 92 anys. Un fet que aquest any ha aportat una notícia que, per a mi, ha estat sorprenent i positiva: la critica i denúncia clara, contundent i precisa que els partits independentistes catalans han fet al discurs que el rei d’Espanya va fer la nit de Nadal.
Coincideixo plenament en totes i cadascuna de les acusacions que des de ’independentisme català a través de Junts, ERC i CUP o el mateix President del Parlament de Catalunya han fet del discurs reial. Un discurs, per cert, que produïa vergonya aliena en sentir parlar al Rei de moltes necessitats de la nostra societat, entre les quals la manca d’habitatge, des d’un escenari tan presumptuós i carregat del simbolisme colonial espanyol com és el mateix Palacio Real.
Però no és sobre la casa Reial espanyola del que vull parlar, tot i el meu rebuig, sinó del fet que aquest discurs reial —només aplaudit pels partits del 155 (PSC-PSOE i PP…)— ha comportat la resposta clara i contundent de les organitzacions polítiques independentistes catalanes. Un fet, una coincidència si voleu, que per a mi hauria de representar l’inici d’un nou replanteig en l’estratègia catalana per reiniciar de nou el procés cap a la independència de Catalunya. No entraré ara en si ha de ser amb la convocatòria d’un nou referèndum d’autodeterminació; de si amb el reconeixement i reivindicació del referèndum realitzat l’1 d’octubre de 2017 —guanyat per amplíssima majoria—; o si s’han d’estudiar noves fórmules per tal que des del pacte amb l’estat espanyol es reconegui el dret del poble català a decidir el seu futur, o sí, esgotades totes les possibilitats, fer-ho de forma unilateral.
Crec que l’any nou, el 2026, seria un bon escenari perquè aquestes tres forces polítiques tornessin a posar damunt la taula —sense retrets i com a objectiu comú— la necessitat que té la nació catalana d’aconseguir un estat propi, entre altres qüestions perquè cap de les reivindicacions que al llarg d’aquests anys han negociat individualment amb el govern de l’estat (PSOE-Sumar) s’han realitzat de forma plena tal com s’havien presentat, encara que cada organització —amb tota legitimitat— ho vulgui vendre com un èxit polític exclusiu del seu partit.
Cal que el fons del conflicte polític entre Catalunya i Espanya —que és el referèndum per la independència de Catalunya— i que ja fa temps els partits polítics que es diuen independentistes han fet desaparèixer del debat públic, torni al primer pla. Un primer pla que no ha d’obviar les entitats independentistes representatives de la societat civil, i sense renunciar, és clar, al debat social integrador i no excloent, de millora de la sanitat pública, de l’educació, del transport públic, d’habitatge, del català com a idioma propi, de defensa de la pagesia, del canvi climàtic…, que ja s’està duent a terme a través de les diferents iniciatives polítiques i pel qual cal seguir lluitant i reivindicant. Però és absolutament necessari establir prioritats a curt o mitjà termini perquè qui no prioritza la independència de Catalunya sempre trobarà una excusa o altra, una reivindicació o altra, per no donar-hi suport. I si Catalunya no disposa i gestiona de tots, i dic tots, els recursos econòmics que genera, difícilment podrà afrontar els reptes que el futur més immediat ens exigirà. I això només es podrà dur a terme constituint un estat propi, proclamant la República Catalana.
La independència de Catalunya o la fem entre tot el món independentista unit —independentment de la ideologia de cadascú sempre que sigui integradora i no excloent— com ho vam fer l’1 d’octubre de 2017, o no la farem.
