Les Terres de l’Ebre, històricament el territori amb més alta densitat de catalanoparlants dels Països Catalans, viuen una situació lingüística paradoxal: tot i aquesta tradició tan arrelada i nostrada, l’ús social del català retrocedeix a poc a poc, especialment en àmbits com el comerç, la restauració, la joventut o l’acollida de nova població. No és un cas aïllat: forma part d’un fenomen general que afecta tot l’àmbit lingüístic català, des del País Valencià fins a la Catalunya del Nord.
Un dels obstacles més subtils però profunds per a la normalització és la idea estesa que canviar d’idioma —a la llengua de l’estat— per educació o per facilitar la comunicació és una mostra de respecte. Aquesta actitud, sovint involuntària, desactiva el valor d’ús de la llengua i en reforça la marginalització. Si el català no és percebut com a necessari, esdevé opcional, i el que és opcional, sovint, es deixa de banda.
Fa unes dècades, unes declaracions del llavors totpoderós president Jordi Pujol varen generar una crua polèmica impulsada per sectors anticatalans en apuntar que part de la immigració procedent de l’Amèrica Llatina era menys permeable al català que altres col·lectius. Aquella afirmació va ser titllada deliberadament de racista per aquells que conscientment consideren el català com una cosa burgesa: la suposada esquerra espanyolista regional. Amb tot, el debat de fons continua sent vigent: per què alguns col·lectius s’integren lingüísticament i d’altres no? A Catalunya tenim milers de ciutadans del Pakistan, del Marroc o de l’Europa de l’Est que aprenen català, l’utilitzen, el defensen, en fan una eina vital. En canvi, persones de contextos hispanoparlants —amb qui se suposa que hauríem de compartir molts referents— massa sovint no fan el pas. Voldria pensar que no és per mala fe, sinó per comoditat o per manca d’estímuls clars.
Aquest fet posa damunt la taula una veritat incòmoda: no s’hauria de parlar d’esforç quan es tracta d’aprendre la llengua del territori que t’acull. És un gest de respecte, una necessitat social i una eina d’inclusió real. Dir-ho obertament no és excloure, sinó assumir una realitat i defensar un model de cohesió basat en la llengua compartida. No sobra ningú, però cal que tothom s’hi impliqui. La deixadesa d’alguns col·lectius envers l’aprenentatge del català ens fa mal.
Tanmateix, les dificultats màximes arriben amb la idiosincràsia de la dreta amb anhels colonitzadors de l’Estat espanyol, que manté una pressió insuportable sobre els territoris de parla catalana. A les Illes Balears i Pitiüses s’ha endegat la cacera contra la llengua de la terra en tots els àmbits. A més, el govern estatal hi ha col·laborat amb l’enviament de cartes oficials en la llengua estatal per part del ministre de Cultura, Ernest Urtasun, a interlocutors catalanoparlants. A València, es qüestiona l’accent amb la clara intenció de fer mal a la unitat lingüística; a Alacant, l’han declarada zona castellanoparlant sense complexos. A la Catalunya del Nord, el jacobinisme francès impedeix una normalització real malgrat els esforços d’entitats com Ràdio Arrels, les escoles Bressola, que mereixen tot el suport de la catalanitat.
Tanmateix, hi ha motius per a l’esperança. A l’Alguer, en una situació sociolingüística molt delicada, entitats com l’Ateneu Alguerès, l’Obra Cultural de l’Alguer, Òmnium Cultural de l’Alguer o la Plataforma per la Llengua mantenen viva la flama cultural i literària catalana amb activitats memorables tot l’any. A Andorra, malgrat imperfeccions, es desplega un model propi de política lingüística. A la Franja de ponent, iniciatives com les de l’Ajuntament de Mequinensa de continuar amb el projecte Jesús Moncada, un cop abandonat amb intenció destructiva pel govern regional, permeten continuar reivindicant el català com a llengua pròpia a les escoles. Les festes literàries com la d’Onada Edicions de Benicarló, o la feina impagable d’Acció Cultural del País Valencià, l’Obra Cultural Balear i la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, mantenen viva la xarxa cultural.
El nostre gran orgull que ens ha de donar força: la gran majoria de famílies valencianes i balears han apostat pel català com a llengua vehicular a les escoles, tota una bufetada per als genocides lingüístics.
A les Terres de l’Ebre, més del 95 % dels autors publiquen en català. És un patrimoni literari i lingüístic de primer ordre que mereix ser reconegut i protegit. Però sense usuaris actius i conscients, sense transmissió intergeneracional, sense voluntat d’integració per part dels nouvinguts, aquesta riquesa corre el risc d’esdevenir folklore.
Aquí és on cal fer una crida. No des del rebuig, sinó des de l’exigència. Que futbolistes com Lamine Yamal o Aitana Bonmatí —referents per a milers de joves— puguin esdevenir també símbols de prestigi lingüístic, agents d’un canvi de percepció: els necessitem, són l’eina ideal per intentar capgirar la situació. Perquè avui, la llengua viu immersa en un ecosistema digital ple de youtubers, influencers i continguts amb un nivell cultural i intel·lectual baixíssim i un respecte nul pel català.
La llengua és una eina de cohesió, no una frontera. Tot i això, perquè ho sigui, cal que tothom la faci seua. És el moment de posar el focus on cal: no podem continuar evitant el debat per temor de generar incomoditats. Perquè si la llengua incomoda, potser és que ha deixat de ser central. I aquest sí que seria el fracàs col·lectiu més gran de tots.
