Pràcticament cada any des del 2018, i a voltes més d’una vegada, les Terres de l’Ebre han enregistrat episodis de pluja torrencial que s’han acarnissat especialment amb el Montsià, on els núvols s’aferren a la cresta de la serra amb el mateix nom i l’aigua que descarreguen baixa per barrancs empinats i curts que la impulsen fins a un litoral massa esquitxat d’edificacions.
En alguns d’estos episodis, els més impactants, sobrevola el titular que “els més vells no ho havien vist mai”. Però quan cada any hi ha aiguats històrics o ens enfrontem a la tempesta del segle, els fenòmens violents dixen de ser extraordinaris i es convertixen en una amenaça estructural que requerix solucions a l’altura.
El canvi climàtic està afectant ja de tal manera i amb una recurrència tal a les Terres de l’Ebre que, com passa amb qualsevol crisi, s’haurien de repensar moltes coses que abans no estaven en qüestió. De la mateixa manera que arribarà un dia no molt llunyà que caldran equips de refrigeració perquè els xiquets i xiquetes no s’ofeguen a l’escola al juny i al setembre, fins i tot al maig i a l’octubre, ja no cal esperar per a constatar que ni els barrancs ni les xarxes de clavegueram dels nostres pobles estan preparades per a engolir tanta aigua; que els plans d’emergència hauran de preveure l’allotjament de ciutadans atrapats; que les cases aixecades sobre el flux de l’aigua hauran de ser enderrocades o que les cases de segons quins pobles no podran tindre plantes baixes habitables i que s’hauran d’elevar amb no se sap quins materials les plataformes de les carreteres i els ferrocarrils. Se’n diu canvi climàtic i els seus efectes.
