Devots del vagareig urbà més impenitent, ens abandonem als elegants aparadors comercials del primer eixample urbà de València. El traçat planificat dels seus carrers ortogonals s’imposa al nostre caminar erràtic i ens condueix cap a un majestuós edifici de maó rogenc, orlat amb iconografia inspirada en els productes de l’horta valenciana, el qual ocupa una illa sencera i, amb la seva presència, il·lumina l’entorn com si fos un fanal monumental erigit en honor del bon gust i de la mercaderia ben exhibida. S’acosta l’hora blava i, atrets pel seu caràcter obert i pel bigarrat assortiment humà que el travessa, accedim, doncs, al modernista Mercat de Colom (1914–1917). A les barres dels bars que s’arreceren sota la particular secció basilical d’aquest equipament, la cervesa —autòctona i torrada— raja juganera dels lluents tiradors i va tenyint de coure i somriure els rostres dels passejants que han decidit cloure la jornada sota aquesta modèlica arquitectura de ferro que, d’uns anys ençà, reuneix les noves generacions de paradistes, diversos locals de restauració i, en el seu profund subsol, incorpora tres plantes de pàrquing. Darrere d’aquests benestants exemples d’urbanisme i d’edificació —eixample residencial i mercat d’abastiments— s’hi amaga un excel·lent professional de l’arquitectura. Es tracta de Francisco Mora Berenguer (Sagunt, 1875–Cabanes, 1961), l’arquitecte que, sense arribar a ocupar en sentit estricte el càrrec de tècnic municipal, és una de les figures clau del modernisme i de la forma urbana de la València del primer terç del segle XX.
Un cop més, l’eficàcia dels aniversaris i dels nombres rodons ha propiciat una exposició inexcusable des de feia temps. Amb motiu del 150è aniversari del naixement de l’esmentat arquitecte, la Sala d’Exposicions de l’Ajuntament de València acull, fins al 31 de maig d’enguany, la retrospectiva “La València de Francisco Mora, arquitecte i urbanista 1875–1961”, comissariada per l’arquitecte Enrique Martínez i per David Sánchez, professor d’Història de l’Art. Minuciosos plànols acompanyats d’esborranys, aquarel·les, fotografies, maquetes i objectes personals s’agrupen en cinc sales temàtiques i, de forma atraient, donen compte de l’esplèndida obra i del primmirat procés de projecte seguit per l’arquitecte saguntí al llarg d’una prolífica trajectòria vital truncada, al cap de 85 anys, per un tràgic accident de trànsit. L’exhaustiva i meritòria documentació que aporta l’esmentada mostra passa, però, de puntetes per un episodi que vincula el reivindicat arquitecte amb les Terres de l’Ebre. Cal recordar que un Mora Berenguer acabat de llicenciar (agost de 1898) ocupava, amb només 24 anys, el càrrec d’arquitecte municipal de Gandesa, primer, i immediatament després, de Tortosa. Corria l’any 1899 i en aquesta segona població, tan plena de pretensions com de limitacions pressupostàries, ben poca obra municipal va poder executar. En els pocs mesos de la seva etapa tortosina, va deixar redactat el projecte de 152 nínxols de cementiri, una obra tan modesta com necessària que el seu successor en el càrrec, el gaudinià Abril i Guanyabens, no dubtà a fer-se seva amb aquella naturalitat amb què alguns s’apropien d’un paraigua oblidat en un cafè. Les condicions d’aquí no li eren gens favorables i, malgrat haver ocupat la plaça municipal en una segona i fugaç oportunitat, Francisco Mora no trigaria a emprendre la fugida —o l’ascens— cap a una València delerosa de modernitat i progrés, tan aviat com va aconseguir per oposició el càrrec municipal d’arquitecte del seu Pla d’Eixample. És des d’aquella València expectant i bullent que don Paco Mora —així volia ser anomenat— desplegarà la seva sensibilitat artística i farà esclatar, com un foc d’artifici meticulosament calculat, el seu talent arquitectònic en obres que embelliran la capital del Túria: el Palau de l’Exposició Regional, l’Asil de Sant Joan de Déu, la casa Gómez, la casa Noguera, la casa Suay i altres enlluernadores joies residencials, totes elles marcades pel modernisme català après durant els seus anys de formació a Barcelona. A més de la seva activitat projectual, Mora exercí un paper destacat en institucions culturals i professionals. Fou president del Cercle de Belles Arts el 1930 i, el 1934, assumí la presidència del Consell Superior dels Col·legis d’Arquitectes d’Espanya.
Del tot recomanable és aquesta exposició i, encara més, la visita al benaurat mercat de Colom el qual, des de la seva afortunada restauració del 2003, ha esdevingut icona identitària de València, si és que no ho era ja abans. Llevat d’honroses excepcions, no s’acostuma a reconèixer la tasca sostinguda i decisiva d’aquells arquitectes, municipals o no, que s’han atrafegat perquè en sorgeixi cultura, prosperitat i bellesa d’aquest gran invent, habitualment atribuït a Caïm, que anomenem ciutat. Des d’una Tortosa gasiva amb els seus arquitectes històrics, felicito amb efusió els responsables d’aquesta mostra-homenatge que arriba com una resplendor de justícia arquitectònica —tardana però benvinguda— tot rescatant de l’oblit l’il·lustre arquitecte que tant s’esforçà a transformar, amb entusiasme festiu, la ciutat coronada pel ratpenat.
