La lluita de la PDE en els darrers 25 anys, el territori l’ha hagut de veure i de viure des de fa molts més anys. I és que les alarmes s’han encès cada dos per tres amb diferents propostes de transvasament de tots els colors i provinents de tot arreu.
Ja a finals dels anys seixanta, encara amb el dictador Franco, el riu Ebre es va convertir en objecte de desig per a les àrees industrials de Barcelona i Tarragona. Articles de La Voz del Bajo Ebro entre 1967 i 1971 ja alertaven sobre plans de bombatge d’aigua cap a Barcelona i sobre un “gran canal” que podia hipotecar el futur de Tortosa i el Delta. Altres mitjans, com Antorcha, plantejaven un debat que serà recurrent i que encara podem reprendre ara: per què hem de mobilitzar recursos naturals en lloc de mobilitzar persones cap a on estan estos recursos?
Mentrestant, els mitjans de comunicació forans ja plantejaven titulars intencionats. La premsa barcelonina i madrilenya sovint parlava de “19.000 milions de metres cúbics que es perden al mar”, mentre els diaris de casa insistien en la regressió del Delta i en la manca d’estudis rigorosos.
Primers alarmes en transició
Amb la transició democràtica, la qüestió del transvasament va entrar de ple en l’agenda política. L’any 1978, el projecte de transvasament cap a la conca del Pirineu Oriental va aparèixer als Pressupostos Generals de l’Estat i el territori va començar a reaccionar. D’una banda, se va crear el Consell de l’Ebre i, posteriorment, el Pacte de l’Ebre, com a òrgans de defensa del territori. D’altra banda, el 16 de novembre de 1978, una manifestació de pagesos que volia reivindicar unes millors condicions en l’ofici, va acabant convertir-se amb un clam contra un possible transvasament. Així, els manifestants van transformar el crit de la manifestació d’“Oli sí, soja no” en “Oli sí, trasvase no”.
La premsa barcelonina, mentrestant, sovint descrivia el transvasament com a solució inevitable als dèficits hídrics metropolitans, mentre que la premsa ebrenca advertia que es volia legitimar el projecte a través de la manipulació informativa (mostrar només les crescudes del riu i ocultar els estiatges i la contaminació).
El Minitransvasament
El 1980 el govern de la UCD va impulsar el minitransvasament cap al Camp de Tarragona. La proposta recalcava que es tractava d’aigües no utilitzades, però això va generar debats i controvèrsia i les primeres divisions al territori. El 1981, tal com recull La Voz del Bajo Ebro, se va aprovar per llei el primer projecte que va servir per a emportar-se l’aigua de l’Ebre. I amb esta aprovació van aparèixer les primeres pors que això fos la porta per a altres projectes de transvasament.
La mobilització veïnal va començar a prendre forma i, el febrer de 1988, la Coordinadora d’Associacions de Veïns va organitzar una taula redona a la Cambra de Comerç de Tortosa que va omplir la sala de tècnics i autoritats diverses.
L’agost de 1989, finalment, va començar a arribar a Tarragona la primera aigua procedent del riu Ebre. Tot, amb la promesa de no fer altres projectes que comprometessen el futur de l’Ebre.
El Maxitranvasament
Només tres mesos després, el novembre de 1989, La Veu del Baix Ebre confirmava que la Generalitat anunciava la seua intenció de demanar formalment el transvasament de l’Ebre fins a Barcelona dins el Pla Hidrològic Nacional. L’anunci va despertar la preocupació a les Terres de l’Ebre, que veien com se confirmaven les seues pors que el minitransvasament fos només el primer pas.
El desembre del mateix any, el Ple de Tortosa va aprovar una moció conjunta contra la proposta i la Coordinadora de veïns i altres entitats van organitzar una assemblea oberta per a començar a dibuixar una proposta de reacció conjunta.
El 15 de febrer de 1990, Ebre Informes va publicar una de les primeres grans mobilitzacions populars del territori contra el transvasament d’aigua a Barcelona. Unes 3.000 persones se van concentrar a Camarles, tallant l’N-340 durant una hora, en un ambient festiu i pacífic.
La protesta va ser organitzada per la Coordinadora Antitransvasament, presentada pocs dies abans a Tortosa en una assemblea multitudinària a la Cambra de Comerç.
L’espurna de la mobilització ja estava encesa. El 24 de març de 1990 es va tornar a fer una gran manifestació, en este cas a Tortosa. Amb lemes com “deixeu l’aigua de l’Ebre” es van reunir entre 4.000 i 6.000 persones de tot el territori. La protesta també va servir per a demanar la dimissió de l’alcalde de Tortosa, Vicent Beguer (CiU), i del president del Consell Comarcal, Marià Curto, acusats de complicitat amb Pujol per aconsellar-li que suspengués la visita que tenia prevista pel mateix dia. Una concentració plena de simbolisme, i és que, alguns monuments de Tortosa com el de la Jota Tortosina van ser coberts amb teles negres, senyal de dol.
El paper de la Coordinadora va ser fonamental en estos anys de lluita. Durant tota la dècada van liderar l’estratègia conjunta, van encarregar informes científics que demostraven que no cedir l’aigua del territori no era un caprici, i van aconseguir unitat en molts dels sectors de l’Ebre.
València també en vol
El juliol de 1992, Ebre Informes/Migjorn comença a parlar d’una altra amenaça per a l’Ebre. Des de Madrid veurien amb bons ulls que l’aigua del riu anés també a València. Unes intencions que es confirmen uns mesos més tard, el novembre del mateix any.
El territori va tornar a sortir en massa, i el desembre del 92, 800 vehicles van col·lapsar les carreteres de l’Ebre en una caravana organitzada per la Coordinadora. La caravana tenia una longitud de més de 8 km i va provocar col·lapses importants, especialment a Tortosa, on l’avinguda de la Generalitat se va convertir en un gran aparcament reivindicatiu.
Aigua cap a Mallorca
El 1994, el conflicte va prendre una nova dimensió quan se va plantejar enviar aigua de l’Ebre a Mallorca a través del minitransvasament de Tarragona i vaixells cisterna. El que era ministre d’Obres Públiques, Josep Borrell, va admetre que es tractava d’un transvasament i va defensar que l’aigua era “un bé comú de la nació espanyola, que ni es compra ni es ven”.
El debat se crispava perquè el territori demanava aturar el projecte en un moment en què l’escassetat d’aigua també feia estralls a les comarques de l’Ebre. Un clam que d’alguna manera s’intentava silenciar. El juliol d’aquell any, TV3 havia de retransmetre un reportatge del programa 30 minuts dedicat al transvasament de l’Ebre i a la vida al voltant del riu. La direcció de la cadena va decidir ajornar-lo, argumentant que calia esperar a un moment de menys crispació per a no excitar encara més el debat públic. La decisió va ser llegida com una forma de censura política.
L’11 d’agost, finalment, Ebre Informes/Migjorn va publicar que el Consell de Ministres havia aprovat un decret llei que permetia enviar aigua del minitransvasament de Tarragona fins a les Illes Balears. Un moviment que podria servir per a repetir l’operació per a portar, més endavant, aigua a Barcelona.
Un any després, l’abril de 1995, l’ebre va publicar el fracàs que seria l’operació a les Illes Balears. Un carregament de 30.000 m³ d’aigua del minitransvasament, carregada al vaixell Móstoles al Port de Tarragona, marxava cap a Mallorca. Els dipòsits receptors, però, s’havien pintat feia poc temps i van donar a l’aigua gust i olor de dissolvent. El desenllaç? L’aigua es va haver de llançar directament al mar, convertint la primera entrega en un espectacle fallit.
Andalusia i Nord d’Àfrica, també propostes de Borrell
Borrell no només va defensar el transvasament a Mallorca. També va plantejar la possibilitat de portar aigua de l’Ebre cap a Andalusia i fins i tot al nord d’Àfrica. Estes propostes reforçaven la idea que l’Estat concebia l’Ebre com un recurs estratègic per al conjunt del país i més enllà, sense atendre les necessitats reals del territori.
Els mitjans ebrencs i la Coordinadora van reaccionar amb duresa: ja no es tractava només de Barcelona o València, sinó d’una ofensiva global que posava en risc la supervivència del Delta. El discurs va adoptar un to més ecologista i de denúncia internacional, amb connexions amb moviments ambientals europeus.
Sempre Alerta
Tot això, recollit de forma cronològica com a avantsala dels últims 25 anys, demostra que tot plegat ha sigut molt més que una polèmica tècnica sobre la gestió de l’aigua. És la història d’un territori que, davant projectes imposats, se va organitzar en defensa pròpia i va transformar la seua lluita en un moviment social, polític i cultural.
Les protestes, des de les primeres manifestacions pageses dels setanta fins a les caravanes i cadenes humanes dels noranta, van convertir l’Ebre en un símbol de dignitat col·lectiva. I episodis com el transvasament a Mallorca, València, Barcelona o el Nord d’Àfrica van reforçar la consciència que la batalla no era només local, sinó global: la defensa del riu com a patrimoni comú i irreemplaçable.
La Plataforma en Defensa de l’Ebre va agafar el relleu de la lluita territorial. Una lluita que, amb uns i altres, segurament mereixeria aparèixer als llibres d’història com una de les organitzacions ciutadanes que més treball ha fet per a aconseguir els seus objectius: des de la mobilització fins a la redacció de projectes científics i denúncies a tribunals de màximes instàncies.
