De 2012 ençà, el poble català ha comès tots els errors que dèiem que no cometríem, i els partits polítics independentistes han fet ben poc del que deien que estaven fent. Aquesta és l’equació del procés. Entre aquells errors, potser el pitjor és la idolatria que ens ha caracteritzat durant més d’una dècada. El resultat, el trist resultat és que el poble s’ha anat dividint fins a arribar a l’extrem maniqueisme de “tots contra tots”.
Parlo de la unitat del poble, no pas dels actors polítics. Aquesta darrera no em sembla ni tan important com la primera i ni tan sols absolutament necessària. Allò que sí que em sembla imprescindible és recuperar el que anomeno “esperit del 2012”. Què era aquell esperit i com se n’ha anat en orris? Tractaré d’explicar-me.
Avui hem sabut per l’excomissari de la policia espanyola, José Manuel Villarejo, que el Centre Nacional d’Intel·ligència espanyol (CNI), va proposar, després de la Diada de 2012 i de la convocatòria anticipada d’eleccions a Catalunya, d’enviar-hi tancs i col·locar-los en llocs estratègics. Per què aquella urgència? Quin era el perill? Érem a tocar de la independència?
Què significava i què va ser la manifestació massiva de la Diada de 2012? Al meu entendre, durant tota la història recent de Catalunya, per primera vegada el poble català, de forma espontània i no teledirigida, va decidir que el seu interlocutor, que aquell a qui havia d’adreçar les seves exigències ja no era Espanya, sinó la classe política nacionalista o independentista. Aquest va ser el gran esperit de 2012. El perill per a Espanya era que el poble encapçalés l’assoliment de la independència, que ja no s’apartés de ser al capdavant, com hauria estat natural si no estiguéssim infectats d’ingenuïtats i d’idolatries.
I van venir les eleccions anticipades. Aquí s’iniciava el que es va anomenar “procés” i des de Madrid ens començava a arribar l’Operació Catalunya. No calien tancs, perquè el “procés” iniciava el capgirament de la truita, és a dir, de tornar a “lloc” les coses: és a dir, de tornar a posar el carro davant els bous. A la classe política independentista (?) li era urgent aquest capgirament, i Espanya es relaxava amb una operació Catalunya que era bufar i fer ampolles. Tenia, a més, al seu favor una ANC agenollada davant els partits polítics, car no passava de ser una eina d’aquests partits. El poble va somniar amb la independència televisada, la revolució presonera en els somriures.
De tot el que hem anomenat “procés”, crec, només ens caldria extreure’n una ensenyança, i rectificar. Els bous (el poble) han d’anar davant del carro, i reconstruir aquell esperit hauria de ser la tasca més urgent que ens proposem. Mai més una Diada ni cap altra manifestació (de les moltes que hi hauria d’haver) encapçalada pels partits polítics ni els càrrecs electes. És a ells, només a ells, a qui s’han d’adreçar les consignes i les exigències. I si l’alternativa d’Espanya són els tancs, serà perquè hi és un espectador de com conduïm a Catalunya el nostre camí cap a la llibertat. Perquè, ho diré ben clar, si l’independentisme i el poble no fan por, no arribarem enlloc. Por, sí, també als polítics autoanomenats independentistes.
