Quan era petita m’encantava l’estiu. La major part del temps el passàvem al poble —i quina sort, poder dir que tinc un poble. Si em pregunteu què fèiem, de vegades no sabria dir-vos en què invertíem tantes hores. Però una cosa sí que recordo: no xafàvem casa.
Bici amunt, bici avall, que més tard es convertiria per a alguns en una moto que ens permetria fer més la nostra (més hores de bar i de piscina).
Uns anys després, quan ja vam tenir “l’edat” (una edat segurament més avançada que l’habitual) el nostre oci preferit va passar a ser recórrer les Terres de l’Ebre de punta a punta, de poble en poble. Només necessitàvem qualsevol alcohol barat que compraria el major dels nostres amics i transport per plantar-nos a la Festa Major que més goig ens feia del cap de setmana. No calia més, com diu Joan Dausà, ho teníem tot.
Fa uns dies, miràvem l’anunci d’Estrella Damm de la temporada estiuenca d’enguany. “El mateix de sempre”, un lema que fa referència al viatge de cada any amb els amics a la casa de la platja. Tot i que els meus estius fins ara no s’assemblaven a allò, vaig sentir una nostàlgia agredolça. Hem crescut, no tots estem per casa i potser ja no és com sempre. I fins i tot quan ens retrobem, tampoc és tan fàcil tornar als llocs on érem aquells joves innocents.
Però no ens enganyem, continuo tenint ganes de l’estiu. Això sí, no parlo d’un estiu idíl·lic, ni d’un estiu de fer no-res, ni d’un estiu recorrent-nos totes les fires i festes dels pobles. Parlo de tornar a casa amb els nostres i, encara que potser no serà fent lo mateix de sempre, sí que serà amb els de sempre.
