Fa massa calor. Fa massa temps que la justícia no funciona. La política ha perdut les formes i prioritza el partidisme. La realitat de l’Estat plurinacional es veu tenallada pel bipartidisme, com s’ha materialitzat en el nou Consell General del Poder Judicial. L’independentisme sembla que es fon com els polos en la mà d’un nen, i regalima…, però tot això ve del cop d’estat del juliol de 1936, que va estroncar el desplegament de les polítiques progressistes de la República. L’únic que no es pot perdre, a banda de la dignitat, és la memòria històrica, i més enguany en què a la commemoració de l’inici de la Batalla de l’Ebre, ja no hi ha hagut biberons supervivents.
Fa 86 anys que també feia massa calor, al front de l’Ebre. L’ofensiva havia començat feia 8 dies, i ja estava estancada. Un front estabilitzat i els combats cada cop eren més durs.
El dia 2 d’agost va arribar Franco, el general colpista, per a dirigir personalment les operacions militars des del Coll del Moro, on va desplegar la seua obstinació per la guerra d’extermini. Ja no hi havia avenç republicà, però l’estratègia havia servit per a frenar l’ofensiva feixista a Llevant, sobre València.
La Batalla d’Ebre començava a escriure la seua història. Després de set dies de front, l’aroma dels pins sotmesos a la calor estiuenca i la frescor de les figueres o ametllers, es barrejaven amb la pols dels camins. L’olor de cadàvers, però, després de set dies de combats continuats, solament s’atenuava per la de la pólvora fresca, que oferien els bombardejos de l’aviació de cada dia pel foc constant de l’enemic, ja a l’esmorzar, que feien tremolar la terra; els morters, les granades, les metralladores i els fusells, no paraven ni de nit.
El dia 1 es va produir un primer relleu de tropes a la primera línia de foc; els homes que marxaven estaven esgotats, bruts, famolencs, morts de son i aterrits. D’una companyia de 126 homes en quedaven 52 actius; la resta: 7 de morts, 45 ferits, 10 desapareguts, malalts, presoners i algun fugitiu.
Ahir, dia 1, va ser el primer en què l’aviació republicana va aparèixer al front de l’Ebre; ben bé mai s’ha explicat perquè no van intervenir des del principi. Tenien 30 aparells, que havien comprat a la marina nord-americana. Amb relació als efectius feixistes d’italians i alemanys era molt minsa, però donaven moral a les tropes republicanes.
I, és que a Londres preocupaven els atacs contundents de l’aviació franquista als seus vaixells mercants. La queixa va tenir efectes en els comunicats de guerra en explicar els efectes dels bombardejos, ja que els franquistes només referien que els objectius de les accions aèries eren contra posicions militars. Potser això va servir, també, perquè les democràcies europees abandonessin les demandes del govern de la República d’ajut en armament? De fet, per exemple França, en va bloquejar a la frontera enviaments des de Rússia. Setmanes més tard es va demanar la retirada de les Brigades Internacionals del front de l’Ebre, que es va produir entre el 23 i el 25 de setembre.
Massa calor, massa morts, massa patiment. 86 anys en són massa de franquisme, entre dictadura i règim del 78, sense haver evolucionat cap a un sistema més federal, i cap al retorn de la legítima República. Quan n’hi ha massa, és moment de dir PROU.
