“No tots podem sostenir, amb un alt grau de seguretat, que hem estat sempre humans, o que no hem estat una altra cosa a part d’això”, així comença Braidotti el seu assaig The Posthuman (2013). Nosaltres, els posthumans, intentarem traure l’entrellat de tot plegat reflexionant i debatent a partir del lema “Pensar i ser. Sapere aude en l’era del posthumanisme?” el proper dissabte 13 de setembre a Lo Sindicat de Flix, on tindrà lloc la nostra trobada anual, les VII Converses de Pensament Crític a les Terres de l’Ebre.
Per qüestionar el posthumanisme seria bo clarificar primer el concepte d’humanisme. Tal vegada, si parlem de pensadors humanistes ens venen al cap noms com Petrarca, Boccaccio o Erasme de Rotterdam, ubicats al Renaixement, període històric caracteritzat per la recuperació dels valors de l’antiguitat grecoromana, entre els quals i sobretot la importància del logos, la raó com a tret específic de l’Home, que donarà lloc a una sèrie de descobriments científics i tecnològics. La combinació de tecnociència esdevindrà la fórmula màgica que possibilitarà un progrés continu, establint així una connexió necessària entre raó, ciència, tecnologia i avenç de la humanitat.
L’home de Vitruvi de Leonardo da Vinci és la representació visual de l’ideal renaixentista que es materialitza en la modernitat, fent que les paraules atribuïdes a Protàgores prenguen tot el sentit: “L’Home és la mesura de totes les coses, de les que són en tant que són i de les que no són en tant que no són”. El món està fet a escala humana, la natura al servei de l’Home, només cal descobrir els mecanismes per a desxifrar les seues lleis. Descartes, al Discurs del Mètode, declara que “no n’hi pot haver de (cadenes de raonaments) tan allunyades que no hi puguem finalment arribar, ni de tan amagades que no puguem descobrir”. A aquest optimisme epistemològic, cal afegir la jerarquia establerta entre la res extensa i la res cogitans, considerant la ment superior a la matèria, el mecanicisme físic permet i justifica la necessitat peremptòria de dominar la naturalesa. L’Home, posseïdor del logos, té dret a actuar sobre els cossos materials per al seu benefici, per a millorar-los, civilitzar-los, domesticar-los… Per a treure’n profit.
A la Il·lustració aquestes idees s’expandeixen, és el segle de les llums; en contraposició a les tenebres, la llum s’identifica amb la raó, i la foscor amb les creences irracionals vinculades a la fe, com a privació de l’avenç de la ciència i del coneixement.
Aquest breu recorregut històric és incomplet i simple; tanmateix, ens permet ubicar-nos i plantejar la necessitat de pensar què és ser humà, què és l’humanisme i quines humanitats volem reivindicar en l’actualitat, si és que volem reivindicar-les…
Atenem l’eslògan il·lustrat: “sapere aude”, atreveix-te a saber! Una invitació que ens exhorta: veniu, escolteu, participeu, pregunteu, qüestioneu, dialoguem… En efecte, això és filosofar. De poc o res serveix la filosofia que roman tancada a l’Acadèmia, recuperem l’autenticitat dels orígens: l’esperit grec del diàleg, cal irrompre en l’esfera pública per a qüestionar els valors, els models, els paradigmes… Els antics i els nous.
No és fàcil, per a aventurar-nos a pensar cal ser valentes perquè quan pensem ens adonem de quines poden ser les causes, els efectes i les conseqüències de tot allò que passa, amb tot cal tenir la gosadia de fer-ho, i si ho fem ensems, millor. Tot plegat no significa que haguéssem d’estar d’acord, poc avançaríem! Més aviat es tracta del contrari: buscar totes les arestes d’aquest gran i complex poliedre del pensar junts, com deia Hannah Arendt, com sentirem en la ponència que inaugurarà la sessió de la Dra. Fina Birulés, pensar per comprendre, que no justificar, comprendre la nova condició posthumana.
Potser ja podríem respondre la pregunta “Què és el posthumanisme?”: Si l’humanisme s’origina amb les categories de l’Antiguitat clàssica recuperades durant el Renaixement i explotades a la Il·lustració, generant una idea d’humanitat que revalora el logos, la raó, la ciència, la tecnologia, en contraposició a allò irracional, que pertany a la pura naturalesa; el posthumanisme es qüestiona aquesta noció d’humà androcèntrica, i a partir de la teoria crítica feminista, defensa l’alternativa del coneixement situat, posant l’èmfasi en l’experiència des del cos encarnat (embodiment), oferint un pensament relacional que rebutja la complementarietat excloent, però abraça la multiplicitat, sense acceptar l’essencialisme ni el relativisme. Des d’aquesta localització, afirmo, amb la filòsofa Rosi Braidotti, que durant molts de segles jo mateixa no he sigut humana sinó un monstre!
Humans i no humans, subjectiviHumans i no humans, subjectivitats nòmades, relacions entre organismes vius i maquínics, més enllà de l’humà, de la vida humana individual concreta, bios, hi ha zoe, la vida comunitària, col·lectiva, no centrada en l’anthropos, sinó en tots els éssers vivents. El posthumanisme reivindica aquesta última, trencant la centralitat de l’Home vitruvià, el model d’un Home tristament autosuficient, que exclou a tots els que són diferents d’aquest humà racional, europeu, blanc, propietari, cisgènere, que parla una llengua majoritària, etc. El posthumanisme demana una ètica alegre des de la riquesa nodridora de la diferència.
En definitiva, tornant a la pregunta inicial de la filosofia, què és pensar i què és ser, pensar en què és el que som… es fa necessari tornar a replantejar tot des del principi amb un nou paradigma posthumà que inclogui tots els organismes vivents orgànics i no orgànics, racionals i no racionals, humans i no humans, pensar en zoe i no només en bios.
Esteu totes i tots invitats, us emplacem a la nostra cita, perquè a major diversitat, major riquesa de pensament!
