Dies de festa, celebracions i moments en família, això que mai valorem fins que no ho tenim i que tan important és. Acabada la festivitat de Nadal, crec que és un bon moment per pensar i valorar el temps que estem amb els nostres. Queda clar que aquests dies són de parlar, de contar batalletes, de discutir, de reobrir els mateixos debats de cada any, en fi, d’estar a casa, menjar i fer sobretaula.
De vegades, penso que no parlem prou entre la família, quan dic família ara, em refereixo al cercle més proper, és a dir, pares/mares i fills/filles. Hem de ser conscients que qualsevol nen o nena que es faci gran en un entorn familiar proper i comunicatiu, tindrà moltes més facilitats al llarg de la seva vida, almenys així ho penso jo. És evident que no sé al 100 % quin estil té cada família, ni quin és el seu vincle amb els fills i filles, però de vegades sí que puc veure quin és el dels petits amb els seus pares o mares.
Parlar o comunicar-nos amb els infants no significa preguntar com estàs o què vols per berenar. Significa ser constant, preguntar per detalls, interessar-se per com ha anat una simple classe de matemàtiques, a la qual saps que té una mica de pànic perquè les multiplicacions se li estan “atragantant”. També significa explicar les coses de manera simple, en vocabulari adient, ja que recordem que no són adults. Al cap i a la fi, potser si des d’un principi normalitzem conversar, preguntar com ha anat el dia, com ha anat el pati o a què han jugat al parc en sortir de l’escola, les coses aniran molt millor i arribarà un moment que no caldrà ni preguntar, ja que seran ells i elles els que ens ho explicaran. Per què? Doncs, perquè demostrem un interès que hauria de ser innegociable, perquè estem creant un vincle fort, perquè estem transmetent-los seguretat i, al mateix temps, tranquil·litat per superar qualsevol obstacle, perquè entenen la importància de parlar i explicar les coses i, el més important, perquè estem coneixent de la millor manera les nostres filles i fills.
Em paro a pensar i realment em sorprèn que hi hagi famílies que no parlen, sigui per falta d’interès, dificultats de conciliació familiar o directament perquè creuen que és millor estar amb el telèfon mòbil o mirar la televisió. Em sembla important establir rutines, com ara no mirar la televisió durant els àpats, dedicar una estona cada dia per explicar-nos com ha anat, sigui el nostre dia o el d’ells i elles, l’important és parlar, comunicar-nos i veure la necessitat d’explicar fins al més mínim detall.
Mireu, són molts els nens i nenes que tenen dificultats per expressar-se, per dir-li al mestre o mestra que no està a gust al lloc on està, que no ha entès una activitat, que algú li està fent mal al pati… Els primers problemes són senzills (per a nosaltres, no per a ells), però després, a mesura que creixen, també ho fan els problemes i no tenen la capacitat d’explicar-ho i conseqüentment no poden o els ho costa més trobar una solució.
Dia a dia, veig que no hi ha res millor que parlar, explicar, conversar o xerrar, però per a fer-ho, cal que es vegi la necessitat. Famílies, feu-ho, parlem, per favor.
