Passatges després de la batalla

Un cop acabat l’enrenou de la constitució dels ajuntaments, amb les tensions prèvies, les negociacions fins a l’últim moment, les picabaralles i les anècdotes, m’ha vingut al cap el llibre Paisajes después de la batalla de Juan Goytisolo, premi Cervantes Barcelonès.
És una novel·la estranya i amb un protagonista excèntric que qüestiona el sentit comú del poble i el saber fer dels governants, ironitzant sobre el futur immediat. Però no m’ha vingut al cap tan sols pels arguments, sinó pel títol… quins paisatges queden ara, desprès de les “batalles” per aconseguir el poder?

Està clar que aquesta “batalla”, a Catalunya, ha deixat dos ferits greus i un “guanyador “que fa quatre anys, semblava gairebé derrotat.

El primer ferit greu és el Procés, entès com la unitat de les forces independentistes. Ja fa dies que veiem els durs enfrontaments entre ERC i Junts, les desqualificacions, fins i tot els insults. Ja fa mesos que ERC governa en solitari, i, debilitats per l’esforç, n’hem vist les conseqüències en les eleccions municipals.

L’altre pacient a “l’UCI” és Podemos. Ferit greu per la mala imatge d’algunes impopulars lleis (sobre tot la del “solo sí es sí”), desgastat per la prepotència de les seves principals dirigents, fagocitat per la confluència de Sumar, Podemos agonitza.

Però, quatre anys després, superat el 155 que va marcar una línia roja contra els socialistes, el PSC, es creix. Sembla ser que ja no hi ha línies vermelles, que on es va dir “impossible”, ara es pacta, i, a l’últim moment, fins i tot ha aconseguit l’alcaldia de Barcelona, plaça forta i simbòlic baluard.

Veure’m com es tradueixen tots aquests canvis a les següents eleccions, per a les que queda un escàs més. En tantes preses, els actuals dirigents polítics em recorden al conill d’Alícia al país de les meravelles, que corria esperitat tot dient “arribo tard, arribo tard”.

A veure on arriben els nostres dirigents, on els fem arribar nosaltres, els votants. Que no ens passi com a Paisaje después de la batalla, aquest cop en singular. És una pel·lícula polonesa del director Andrzej Wajda, que explica com els supervivents d’un camp nazi descobreixen, en sortir-ne, que, en essència, res ha canviat.

Si passa això, s’entendrà la desafecció dels votants, la baixa participació, i la tan perillosa frase: “per a què he d’anar a votar, si tots fan igual”.

Tant de bo això no passi i siguem tots, dirigents i votants, responsables i conseqüents.