El passat 17 de novembre, per commemorar el 87è aniversari del final de la Batalla de l’Ebre, es va fer un emotiu acte per homenatjar l’alcalde republicà de Tortosa Josep Rodríguez, víctima de la repressió franquista i afusellat el 8 d’agost de 1939, col·locant una llamborda davant l’Ajuntament.
Això, mentre encara es debat què s’ha de fer amb el monument que va inaugurar el dictador al mig del riu el 6 de juny de 1966: el pròxim 28 de maig farà 10 anys de la consulta que es va fer a la ciutadania.
Fixeu-vos, fa 89 anys del cop d’estat de Franco, mig segle que va morir el dictador i la ultradreta plana de nou. El pèndol de la història? Un bon grapat de circumstàncies mos porten a n’aquesta situació. Els retalls de franquisme, encara avui, que fan aquest patchwork d’història.
Ha fallat el relat, el no haver contat al poble què va passar. No haver estudiat Franco, perquè al curs mai s’hi arribava, genera desconeixement. També hi ha l’anomalia d’una Fundació (és inèdit a Europa) que es dedica a enaltir la figura d’un dictador i en conserva nombrosa documentació. No s’ha d’oblidar que va haver-hi detencions preventives dels sospitosos habituals… fins als anys 80.
No hi va haver depuració en la policia ni en la judicatura i els crims de la dictadura van quedar sense jutjar. Es calcula que hi ha uns 4.000 vestigis del franquisme que s’han de retirar.
Els governs espanyols han mantingut el Concordat amb l’Església (que del cop d’estat en va dir “Cruzada de Liberación”), tot i que teòricament vivim en un estat aconfessional.
El balanç sintètic de la dictadura, el període anomenat “franquisme” entre 1936 i 1977, és de 100.000 desapareguts, uns 150.000 assassinats, 2.800 fosses comunes (moltes encara per localitzar), mig milió d’exiliats i uns 300.000 presos polítics. Els pressupostos d’aquella època s’emportaven el 80 % entre l’exèrcit, la policia i la guàrdia civil. En morir Franco es va implantar la seua herència, la monarquia parlamentària, un model lampedusià (que tot canviï perquè tot seguís igual).
Què dir de la Monarquia (som súbdits, no ciutadans), més ara que Juan Carlos I acaba de publicar un llibre on no es penedeix de res tot i els escandalosos robatoris, que han quedat impunes. Només vol rentar-se la cara per a la història. És evident que la inviolabilitat li va pujar al cap i que després de dècades d’elogis es va sentir per sobre de la llei per a fer el que li rotés (el personatge no es mereix cap respecte). Hem de recordar que hi ha hagut ciutadans empresonats per injúries a la corona.
Què dir de la Justícia, constituïda en “juristocràcia”, que es creu que pot governar i passar per sobre dels poders sortits de les urnes. La condemna al Fiscal General (encara no es coneix la sentència) és una mostra d’aquesta impunitat anòmala: condemnat per un cas de frau fiscal confessat, per un empresari parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, i acreditat per l’Agència Tributària des de fa gairebé dos anys, però que encara no té data de judici.
50 anys després, dins i fora del govern, Aznar ha marcat el rumb de la dreta espanyola. Vox marca el ritme de la política espanyola (connecta amb el pòsit franquista, que encara és molt viu en molts racons d’Espanya on s’enyora l’“ordeno y mando”, i es conrea en factories neonazis camuflades en gimnasos i classes d’arts marcials). “El feixisme de què ens vam alliberar fa cinquanta anys amenaça de nou per la via de l’autoritarisme postdemocràtic teledirigit per grans poders del capitalisme financer i industrial”, ha escrit Josep Ramoneda.
Veiem que a Espanya la dreta no ha trencat mai amb el franquisme, perquè no n’ha tingut necessitat. Pots exhibir una bandera amb l’aligot i saludar amb el braç alçat, i no passa res.
Malgrat tot, el futur l’hem de contemplar esperançats. Això sí, igual que els pares i iaios antifeixistes, hem de seguir lluitant per no retrocedir, i no blanquejar els discursos d’odi, xenòfobs i feixistes.
D’aquí la importància fonamental de l’escola pública per crear un esperit crític i fabricar esperits lliures. Com deia un militant de compromís, referint-se als joves que festegen la ultradreta: “Com poden valorar la llibertat si no saben què significa perdre-la?”.
