Vam tancar l’any 2025 per encetar-ne un de nou, carregat d’esperances i il·lusions, somnis que encara no s’han pogut complir i objectius començats però no acabats. Tenim molta feina al davant, ja que com sempre dic, aquesta societat tan diversa, canviant i difícil en la que vivim, cada cop funciona menys. Estareu tots i totes d’acord que estem en un sense fi de problemàtiques, siguin socials, polítiques, educatives, climàtiques i fins i tot bèl·liques i, en la majoria, no veig un bon auguri.
Sovint penso sobre tot plegat, ho faig cada dia més, perquè no entenc com podem permetre estar al davant de tantes coses que ens dominen i ens porten cap allí on ells i elles volen, sense l’oposició de la societat. Algú se sorprèn si us dic que al jovent no li interessa la política? Que es creu tot allò que es diu per televisió? Que ídols del jovent són gent com extremistes populistes com Vito Quiles? Per posar un exemple qualsevol, fa no gaire, quan un col·lectiu no estava a gust, reivindicava, preguntava, lluitava i guanyava. Ara estem en l’època del conformisme, això no vol dir que posi a tots al mateix sac, però no em podeu negar que, a poc a poc, la gent accepta el que hi ha i ja està, no lluita per allò que és just o que creu que es mereix, res de res.
Les últimes setmanes he llegit moltes queixes del personal universitari, el qual, sorprenentment, està molt saturat amb les famílies —sí, amb les famílies— dels seus estudiants. Com és possible? Com pot ser que pares i mares de persones de 18, 19 o 20 anys truquin als professors de la universitat del seu fill o filla per preguntar si han aprovat un examen, si el global de l’assignatura està penjant d’un fil o fins i tot si han presentat l’últim treball? Llavors, pares un moment, penses en com està el pati i arribes a la conclusió que tampoc és tan sorprenent, ja que la part jove de la societat viu sense preocupacions, amb un conformisme tan gran com preocupant.
És aquí on penso que ha d’aparèixer el pensament crític, perquè un mateix ha de tenir la capacitat de dir el que sí o el que no i argumentar-ho, el que ve a ser tenir uns ideals propis, així com defensar el que un pensa que és el millor, sigui o no la millor opció. Fa un temps es parlava força d’afegir al sistema educatiu alguna assignatura relacionada amb l’educació financera, cosa que em pareix excel·lent a l’etapa secundària, però crec que el pensament crític és el que hem d’explotar des del primer moment. Els i les mestres hem de formar persones amb criteri, capaces de reflexionar, raonar i inclús avaluar, ja que tot això és la clau per a tenir un bon enteniment de la realitat social i formar-se com a persona.
quest tipus de persones tenen la capacitat de detectar falses notícies, manipulacions, mentides i de valorar també les coses amb sentit, elaborades i amb esforç.
El pensament crític el podem posar a prova en qualsevol moment, des d’un simple context en què anem a fer la compra i piquem en una oferta trampa fins a un titular enganyós d’una notícia. M’agrada molt posar a prova al meu alumnat en aquest sentit i sempre intento demanar un perquè de les coses, així com intentar que hi hagi varietat de respostes, ja que no necessitem persones influenciables, sinó personalitats fortes i clares.
Em trobo cada dia amb anècdotes a l’aula, però n’hi va haver una que em va animar a escriure aquestes línies. Tots els divendres, a la meva escola fem l’hora del conte. A cada classe s’explica un conte d’una mateixa temàtica i l’alumnat pot anar a la classe que vulgui amb nens i nenes d’altres cursos. La primera setmana, quan vaig explicar com funcionava, van anar fent plans: un volia anar a una classe per estar amb el seu amic, l’altre amb la seva germana o fins i tot per estar amb la mestra del curs passat. Fins aquí tot bé, però un nen em va dir que ell no volia repetir cap vegada, que volia provar tots els contes, classes i mestres possibles. Va ser fantàstic, un criteri excel·lent, donant una lliçó exemplar a la resta.
