Fa molt de temps que el tren arriba tard. I fa molt de temps que els usuaris dels trens a Catalunya pateixen retards diaris. La desinversió de l’Estat envers les infraestructures ferroviàries catalanes no és cap novetat, ja que any rere any l’execució del pressupost en infraestructures ronda el 30 %. Fruit d’aquesta desinversió veiem molt sovint catenàries que cauen a les vies, trens que no arrenquen, i vies i estacions que necessiten molt més manteniment.
Però aquesta deixadesa dels últims 20 anys ha culminat aquestes últimes setmanes quan, amb un episodi de pluja intensa (espòiler: n’hi haurà més amb la situació d’emergència climàtica que estem vivint), la xarxa de trens de Catalunya ha col·lapsat. El despreniment de Gelida ha sigut només la punta de l’iceberg que ha posat de manifest una xarxa vulnerable, amb molts punts crítics que necessiten una remodelació intensa, i com a conseqüència hem tingut dies i dies el país aturat i sense tren.
Detectar a la xarxa ferroviària més de 60 punts de risc és una gran irresponsabilitat, fruit de tota la mala gestió i la manca de finançament que hem tingut com a país aquests últims anys.
I maltractar el ferrocarril és maltractar Catalunya i la seva població. És una pena que el sistema més eficient de transport públic es vegi tan desprestigiat per aquest infrafinançament crònic, ja que, ben gestionat, és la solució als desplaçaments llargs, la gran alternativa al cotxe, i fins i tot a l’avió, així com la via ràpida de transport de mercaderies. Tots aquests beneficis fan que el tren sigui el gran aliat en la lluita contra el canvi climàtic, ja que és dels pocs mitjans de transport que poden transportar molta gent o mercaderies emetent zero grams de CO?
Aquest potencial, però, només es materialitza si el servei arriba amb qualitat i equitat a tot el territori. Quan la xarxa falla o es degrada, els territoris més allunyats dels grans nuclis urbans en són els primers perjudicats, i és aquí on la gran idea de la mobilitat sostenible es troba amb el dia a dia de territoris com el nostre.
Aquí, a les Terres de l’Ebre, hem anat veient com cada cop hem anat perdent més trens. Des de fa anys, les línies R15 i R16 han anat augmentant el temps de trajecte, fent que acabem agafant el cotxe per desplaçar-nos a Tarragona o Barcelona.
I això és tot just el contrari del que hauria de passar. La ciutadania necessita una xarxa fiable de trens per poder confiar en la puntualitat i el compromís d’arribar a hora a treballar, a la universitat o a la visita del metge, i aquesta relació de confiança ha de començar amb la voluntat expressa de l’Estat d’invertir en el ferrocarril, en tots els catalans, i en l’aposta ferma per una mobilitat descarbonitzada, eficient i eficaç.
