Per molt que ens pese, la frontera entre periodisme i influència digital s’ha anat diluint. En els últims anys, molts creadors de contingut de les xarxes socials aspiren a ocupar l’espai simbòlic del periodista. Un restaurant del territori, per posar un exemple, ja no convida a dinar a un grup de periodistes perquè facen una crítica del seu nou menú de degustació als mitjans. Convida un grup d’instagramers perquè arriben a major audiència. Ja que de diaris, ja se sap, cada dia se’n llegeixen menys. Però confondre impacte amb rigor és un error que ens pot sortir car com a societat. Un influencer pot ser moltes coses —i algunes molt bones: divulgador, prescriptor, fins i tot agitador cultural—, però difícilment pot ser un bon periodista mentre el centre de gravetat de la seua faena continue sent ell mateix.
El periodisme exigeix una renúncia: la de no ser protagonista. El periodista és, per definició, un mediador. La seua veu importa menys que els fets que explica, i la seua presència ha de ser tan discreta com siga possible. En canvi, l’ecosistema on pul·lulen els influencers premia exactament el contrari: la hiperexposició, la narrativa del “jo”, la construcció d’un personatge que necessita alimentar-se constantment d’atenció. Quan qui explica la història necessita ser-ne també el centre, la informació s’acaba distorsionant.
Potser ha arribat el moment de recordar que el periodisme no és un estil o una moda o un nombre de seguidors. És una responsabilitat amb la veritat, amb el contrast de la informació que s’ofereix i amb un codi deontològic. No ens confonguem més.
